L’Islam també forma part d’Europa. La frase no l’ha dita cap alternatiu indocumentat, ni cap bonista de professió, ni cap tertulià d’aquests que entenen de tot, sinó el ministre de finances del govern que presideix Angela Merkel, l’economista Wolfgang Schäuble. Ho ha dit, ras i clar, en la presentació del llibre del seu correligionari i antic president del Parlament europeu Hans-Gert Pöttering. Un llibre que es titula Units, per sort nostra, un al·legat a favor de la Unió Europea i dels seus valors.

Record que Pöttering, aleshores president del Parlament europeu, no va tenir cap empatx, l’any 2005, a reconèixer “les arrels cristianes d’Europa”, cosa que, ni que sigui des d’una perspectiva cultural, d’imaginari col·lectiu i de valors compartits pens que hauria de reconèixer tothom. Sense el cristianisme, Europa seria una altra cosa. Però això no treu que, avui, l’Islam també formi part d’Europa. Encara que no com a minoria consolidada amb cinc-cents anys de presència, que és el que preconitzen els estàndards europeus per donar carta de naturalesa a una minoria nacional.

I crec que l’Islam pot tenir un llarg recorregut, de pau i concòrdia, al nostre projecte polític en construcció, si els practicants d’aquesta religió, de manera generalitzada, comparteixen allò que, efectivament, ens converteix en part d’un projecte compartit: els valors comuns. Perquè Europa compta amb molts fonaments diferents. I, certament, el cristianisme n’és un. Com n’és un, i molt important a l’hora de gestionar la vida política, la divisió entre Estat i Església, és a dir, la separació ben clara i diàfana entre la religió i la política. L’organització de l’Estat, de la República, de la cosa pública, s’ha de basar en criteris democràtics i en el pluralisme (també religiós), mentre que les creences religioses formen part de l’esfera de la consciència personal. I tothom ha de tenir la màxima llibertat per poder no només fer-ne part, sinó practicar-les. O no, segons la seua consciència i la seua voluntat. Per això entenc que és una pixada fora de test cada vegada que surt algú com l’arquebisbe de València, l’ínclit Cañizares, i fa resos per la unitat d’Espanya o per qualsevol altre plantejament estrictament polític. Ja ho diu la Bíblia: al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu i el que és de Déu.

No estic segur que pixin fora de test en la mateixa mesura els prelats que advoquen pel dret d’autodeterminació, perquè Joan Pau II, el revolucionari papa Woityla, ja sant, el defensava com a doctrina de l’Església, o perquè Jesucrist no es considerava precisament romà per molt que el seu poble estigués sotmès a aquest imperi.

Avui, a bona part dels països amb majoria musulmana, aquesta separació entre els poders públics i els religiosos no existeix. I, per tant, s’imposa, indefectiblement, un canvi important de mentalitat per als practicants de l’Islam a Europa. Aquí això és innegociable. Com ho és l’acceptació del pluralisme religiós (tothom té dret a practicar la seua religió o a no practicar-ne cap, si això forma part de les seues conviccions), o com ho és la igualtat entre homes i dones (també posada en qüestió a la major part dels països de majoria practicant de l’Islam). O el rebuig a qualsevol afany d’expansionisme proselitista. La consciència de cadascú no pot ser sistemàticament violentada perquè hom actuï, pensi o senti d’una manera determinada o d’una altra. La consciència és de cadascú. No està de més recordar-ho, enguany que es fan els cinc-cents anys de la Reforma protestant promoguda per Luter.

No hauríem de tenir cap empatx a l’hora de defensar els nostres valors compartits, perquè en podem estar ben orgullosos. La Declaració Universal dels Drets Humans és el nostre far. La Declaració de Virgínia expressa el millor d’Europa a terres americanes, justament quan aquests s’emancipen. La democràcia parlamentària, amb tots els defectes que se li puguin trobar, encara és el millor dels sistemes polítics coneguts (a anys llum de distància de qualsevol altre). I, sí, efectivament, l’Islam hi cap. Mentre visqui harmònicament amb aquests principis fonamentals.

Esper que algun dia els cristians, els protestants, els jueus o els agnòstics també puguin viure harmònicament a Síria, a l’Iran o qualsevol altre país de majoria musulmana.