algo de nubes
  • Màx: 22°
  • Mín: 14°
14°

Islam Europeu

L’Islam també forma part d’Europa. La frase no l’ha dita cap alternatiu indocumentat, ni cap bonista de professió, ni cap tertulià d’aquests que entenen de tot, sinó el ministre de finances del govern que presideix Angela Merkel, l’economista Wolfgang Schäuble. Ho ha dit, ras i clar, en la presentació del llibre del seu correligionari i antic president del Parlament europeu Hans-Gert Pöttering. Un llibre que es titula Units, per sort nostra, un al·legat a favor de la Unió Europea i dels seus valors.

Record que Pöttering, aleshores president del Parlament europeu, no va tenir cap empatx, l’any 2005, a reconèixer “les arrels cristianes d’Europa”, cosa que, ni que sigui des d’una perspectiva cultural, d’imaginari col·lectiu i de valors compartits pens que hauria de reconèixer tothom. Sense el cristianisme, Europa seria una altra cosa. Però això no treu que, avui, l’Islam també formi part d’Europa. Encara que no com a minoria consolidada amb cinc-cents anys de presència, que és el que preconitzen els estàndards europeus per donar carta de naturalesa a una minoria nacional.

I crec que l’Islam pot tenir un llarg recorregut, de pau i concòrdia, al nostre projecte polític en construcció, si els practicants d’aquesta religió, de manera generalitzada, comparteixen allò que, efectivament, ens converteix en part d’un projecte compartit: els valors comuns. Perquè Europa compta amb molts fonaments diferents. I, certament, el cristianisme n’és un. Com n’és un, i molt important a l’hora de gestionar la vida política, la divisió entre Estat i Església, és a dir, la separació ben clara i diàfana entre la religió i la política. L’organització de l’Estat, de la República, de la cosa pública, s’ha de basar en criteris democràtics i en el pluralisme (també religiós), mentre que les creences religioses formen part de l’esfera de la consciència personal. I tothom ha de tenir la màxima llibertat per poder no només fer-ne part, sinó practicar-les. O no, segons la seua consciència i la seua voluntat. Per això entenc que és una pixada fora de test cada vegada que surt algú com l’arquebisbe de València, l’ínclit Cañizares, i fa resos per la unitat d’Espanya o per qualsevol altre plantejament estrictament polític. Ja ho diu la Bíblia: al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu i el que és de Déu.

No estic segur que pixin fora de test en la mateixa mesura els prelats que advoquen pel dret d’autodeterminació, perquè Joan Pau II, el revolucionari papa Woityla, ja sant, el defensava com a doctrina de l’Església, o perquè Jesucrist no es considerava precisament romà per molt que el seu poble estigués sotmès a aquest imperi.

Avui, a bona part dels països amb majoria musulmana, aquesta separació entre els poders públics i els religiosos no existeix. I, per tant, s’imposa, indefectiblement, un canvi important de mentalitat per als practicants de l’Islam a Europa. Aquí això és innegociable. Com ho és l’acceptació del pluralisme religiós (tothom té dret a practicar la seua religió o a no practicar-ne cap, si això forma part de les seues conviccions), o com ho és la igualtat entre homes i dones (també posada en qüestió a la major part dels països de majoria practicant de l’Islam). O el rebuig a qualsevol afany d’expansionisme proselitista. La consciència de cadascú no pot ser sistemàticament violentada perquè hom actuï, pensi o senti d’una manera determinada o d’una altra. La consciència és de cadascú. No està de més recordar-ho, enguany que es fan els cinc-cents anys de la Reforma protestant promoguda per Luter.

No hauríem de tenir cap empatx a l’hora de defensar els nostres valors compartits, perquè en podem estar ben orgullosos. La Declaració Universal dels Drets Humans és el nostre far. La Declaració de Virgínia expressa el millor d’Europa a terres americanes, justament quan aquests s’emancipen. La democràcia parlamentària, amb tots els defectes que se li puguin trobar, encara és el millor dels sistemes polítics coneguts (a anys llum de distància de qualsevol altre). I, sí, efectivament, l’Islam hi cap. Mentre visqui harmònicament amb aquests principis fonamentals.

Esper que algun dia els cristians, els protestants, els jueus o els agnòstics també puguin viure harmònicament a Síria, a l’Iran o qualsevol altre país de majoria musulmana.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per bernadet, fa mes de 5 anys

Una de les poques coses que compartesc amb els catalanistes és l'admiración envers del nostre Rei En Jaume.
I és que, efectivament, mai no podrem agrair-los prou, a ell i tots els reis cristians, el fet d'haver-nos alliberat dels sarraïns.
No vull ni pensar en el que seríem a hores d'ara si continuàssim fent part del seu món de malson. Si pegam una ullada al que ens envolta ho intuïm ben aviat.
Malauradament, els estam obrint la porta de darrera una altra vegada. Una estratègia estúpida i suïcida. Caminam a poc a poc cap a una Euràbia sodomitzada i no ens en volem adonar.

Valoració:3menosmas
Per "Castella mos roba", fa mes de 5 anys

Tens un coneixament superficial sobre el mahometisme.

Fins i tots confons mahometisme amb islam.
Els mahometans no són musulmans són mahometans o seguidors de Mahoma.

Els alcorans que se atribueixen a Bafumet o Mahoma són bens clars i demostren que no tens raó.

Ah, una altra cosa, els alcorans de Mahoma no són els més antics, per lo que en Mahoma ès un impostor.

Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente