algo de nubes
  • Màx: 30°
  • Mín: 23°
28°

Humanisme i posthumanisme (II)

A l’anterior article deixaven plantejada la següent pregunta:

Com s’explica que aquesta concepció humanista que pareixia definitiva i insuperable entràs o estigui en crisi?

En primer lloc i abans de seguir seria convenient aturar-nos i reflexionar sobre el significat de crisi. Aquesta paraula s’ha utilitzat i s’utilitza tant que ja no sabem ben bé què vol dir. No record ni una sola època de la meva vida, i ja tenc una edat, que no haguem estat en crisi, estam en crisi permanent. De tant d’utilitzar-la s’ha tornat banal, quasi sense sentit. Així a qualsevol situació de canvi li assignem la paraula, sense pensar que si hi ha una característica de les societats modernes és que estan sotmeses a canvis continus.  En sentit fort, com crec que s’ha d’utilitzar, el terme fa referència a canvis traumàtics,  que plantegen problemes nous (ambientals, polítics, socials, econòmics i tecnocientífics) que no tenen una solució immediata. Estam en aquesta situació? Com vaig argumentar a l’article anterior, la resposta és sí. Aleshores des dels pressupostos de l’humanisme és possible donar-los resposta o no? Segons la resposta que es doni es delimiten dues postures: la d'aquells que creuen que encara el projecte humanista té recorregut, que no s’ha esgotat, que necessita revisió o reformulació, un humanisme després de l’humanisme com diu Sloterdijk, però que no s’ha d’abandonar sinó aprofundir encara més; i la d’aquells que creuen el contrari, que s’ha esgotat i que problemes nous necessiten respostes noves i des dels pressupostos humanistes això no és possible. Els primers formarien part dels humanistes i els segons dels posthumanistes o antihumanistes. Però en qualsevol de les dues postures, el projecte humanista està en el punt de mira.

En el projecte humanista l’individu era el protagonista de la història, un individu compromès en un futur millor i confiat de les seves capacitats per governar-se. Dins l’àmbit humanista l’individu ocupava un lloc especial, ara bé el seu desenvolupament només era possible en una societat on tothom tingués les mateixes possibilitats, una societat justa. Allò individual no era contrari a allò col·lectiu.  Idò bé, la història ens ha demostrat que aquesta articulació ha estat problemàtica i en moltes ocasions impossible. Les ideologies que s’han imposat,  tant la capitalista-liberal com la totalitària en la seves versions comunista i feixista-nazi han fracassat. Massa sovint s’ha confós la valoració de l’individu amb l’exaltació de l’individualisme, amb l’obtenció del benefici i de l’interès propi  i amb el menyspreu d’allò col·lectiu, de l’interès comú. La societat s’ha convertit en una lluita de tots contra tots per veure qui surt guanyant (darwinisme social), i això s’ha manifestat en l’explotació dels homes, de les dones i de la naturalesa. Però tampoc des de l’altre extrem s’ha donat una solució millor. Si en el capitalisme l’egoisme i l’interès propi marquen la dinàmica de la societat, en el totalitarisme passa a l’inrevés: allò col·lectiu, el poble, el proletariat, la raça passa per damunt de qualsevol altra consideració i curiosament també s’ha manifestat en l’explotació i alienació dels homes, de les dones i de la naturalesa. En un s’anorrea allò col·lectiu, a l’altre allò individual, però en ambdós els homes, les dones i la naturalesa en surten perdent..

Un altre dels aspectes més discutits ha estat la idea de racionalitat. L’home de l’humanisme és un ésser racional, l’Homo sapiens. La raó ens havia de permetre entendre’ns, arribar a acords generals i universals, tot superant els instints, les passions i les emocions que ens divideixen. Les diferències en els sabers i les creences s’havien de poder enraonar i argumentar. Justament això era el que ens distingia dels animals. La raó estava lligada a l’alliberació i emancipació, amb el temps, però, s’ha anat reduint a la raó tecnocientífica i, en comptes d’alliberar-nos s’ha convertit en un instrument de domini i poder sobre la naturalesa i nosaltres mateixos. Aquest tipus de raó ha rebut diversos noms, raó instrumental, raó unidimensional, raó subjectiva, però en tots els casos s’ha volgut remarcar el fet que és una raó limitada a la consecució d’un fi independentment de què aquest fi sigui racional o no.  No hi ha racionalitat dels fins només dels mitjans i això ha conduit a situar els valors fora de qualsevol debat racional.

Des de posicions humanistes el que cal és reconduir el procés, veure què i per què ha fallat i recuperar l’esperit Les posicions posthumanistes són les més crítiques. D’entrada rebutjen l’humanisme per ser un projecte hegemònic, eurocèntric amb vocació universalista, i des d’aquesta perspectiva, imperialista i discriminatori, un model excloent que implica que tots aquells que no s’adapten a ell queden fora, no són humans i no tan sols per ser diferents sinó per ser inferiors; per ser sexista perquè ha afectat especialment a l’home i no a la dona; per ser racista perquè és una concepció que va néixer i és pròpia del món occidental i blanc; i, finalment,  perquè no va tenir en compte la resta dels éssers vius ni el seu impacte sobre les condicions de vida de la Terra. Com diu Tony Davies, tots els humanismes han estat imperialistes i quan es refereixen a allò que és humà ho fan des del punt de vista d’una classe, d’un gènere, d’una raça i d’un genoma. En nom d’un determinat humanisme s’ha sotmès a les dones, als indígenes, als homosexuals i a la resta d’éssers vius. Per tot això els posthumanistes consideren que s’ha d’anar més enllà. El problema d’aquests tipus de pantejaments és que amb facilitat poden caure en el relativisme més absolut al considerar que no hi ha cap model de referència.

En el pròxim i últim article reflexionaré sobre els reptes que els avanços tecnocientífics plantegen a la nostra imatge d’allò humà.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Agnès, fa mes de 7 anys

Moltes gràcies, Miquel! Esperam la tercera part!

Valoració:1menosmas
Per Margalida, fa mes de 7 anys

Molt bon article, molt descriptiu i explicatiu, didàctic. És d'agrair que el dBalears doni veu a col·laboradors que escriuen de temes que van enllà de la conjuntura política. Esper que aquesta línia informativa tengui continuïtat.

Valoració:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente