Hi ha un llibre publicat el 2010 i titulat “Ferraris per a tothom” on l’autor defensa el capitalisme com el somni d’una societat on tothom podria tenir un Ferrari. Una societat on la riquesa estigués tan ben distribuïda que tenir el millor cotxe del món seria una aspiració a l’abast de tothom.
Suposant, i ja és molt suposar, que el petroli no fos un problema – que ho és – ni que aquesta situació tingués cap repercussió sobre el canvi climàtic del planeta – que tampoc no seria el cas – la hipòtesi de l’autor descuida un fet important, un fet que té a veure amb una espècie de mania que els psicòlegs tenen perfectament identificada com quelcom bastant freqüent entre els humans, i és el fet que, en el cas que tothom tingués un Ferrari, aleshores un Ferrari deixaria de ser un “Ferrari”. És a dir, deixaria de ser el símbol de riquesa, poder i exclusivitat que és. En la societat utòpica que descriu l’autor, un Ferrari vindria a ser com un Seat Panda i, llavors, els poderosos cercarien altres models de cotxes, més ràpids, més cars, que els permetessin posicionar-se per damunt de la resta dels mortals.
Un comercial que treballa per a la Ferrari sap perfectament que allò que volen els seus clients és poder diferenciar-se de la resta dels humans. El Ferrari és, més enllà d’un cotxe francament incòmode i amb múltiples inconvenients, un símbol de poder i d’estatus social. Quan algú entra a la concessionària d’aquesta marca mai no interroga el venedor sobre si el vehicle té sistemes de seguretat, si té un consum moderat i totes aquestes altres coses que són importants per a la major part de nosaltres. No, ells no tenen cap interès en tot això.
A l’altre extrem, l’economista britànic Fred Hirsch definí, l’any 1976, el concepte de “bens posicionals”, per referir-se a aquells bens que proporcionen plaer o satisfacció, precisament, en la mesura que els altres no els poden gaudir. Els bens posicionals tenen a veure amb el fet que als humans ens agrada presumir. D’acord amb el concepte de “bé posicional”, un humà estàndard no només vol tenir un cotxe, si no que, de forma especial, vol tenir un cotxe “millor que el que té el seu veí”.
Un bé posicional típic és poder gaudir d’una platja verge. El plaer s’obté, precisament, del fet que a la platja no hi ha ningú més que jo. En el moment en que apareix algú a menys d’un quilòmetre, el plaer que ens proporciona la platja s’esvaeix. El nouvingut ens fa nosa, molta nosa. Des del punt de vista de l’atractiu turístic, Mallorca era un Ferrari: Mallorca tenia tot el que es podia desitjar per gaudir d’unes vacances privilegiades: platges, clima, paisatge, accessibilitat des de gairebé qualsevol aeroport civilitzat, preus raonables, cultura de servei, equipaments de qualitat. L’illa de la calma, en poques paraules.
Però per als indígenes privilegiats que hem nascut a Mallorca, la perspectiva és una mica diferent: les darreres dècades, els mallorquins hem estat disposats a renunciar a bona part del que representa viure a Mallorca a canvi dels beneficis que el turisme “de masses” ens ha aportat.
Ara estam entrant en una nova etapa: el turisme massiu. I amb això, els estudis socials s’han omplert de conceptes com “índex de pressió humana”, “capacitat de càrrega d’un territori”, etc. Com exemple dramàtic, hem vist com la Unesco ha llançat un ultimàtum a les autoritats de Venècia per tal que posin fre al trànsit de creuers i al turisme massiu. La foto publicada d’un creuer de més de quinze pisos entrant en un canal de la ciutat fa autèntica feredat.
Una conseqüència de la massificació és que Venècia ha passat de tenir 175 mil habitants fa cinquanta anys a tenir-ne tan sols 50 mil. La Ciutat sembla condemnada a convertir-se en un museu sense habitants on els turistes compren màscares fabricades a la Xina.
Mallorca no és, encara, Venècia. Però anem camí de patir del mateix mal d’èxit. A Mallorca passam de 866 mil ànimes el gener a 1,5 milions a l’agost (segons dades del nostre Govern). Això significa gairebé duplicar la quantitat de persones que hi ha sobre l’illa, però també augmentar el número de cotxes, la quantitat de fems que generam, el volum d’aigua que consumim i que no tenim, etc. Mentre Mallorca s’omple de turistes, es fa cada vegada més difícil viure a Mallorca.
La Mallorca de fa anys era com el Ferrari: un luxe. Però la massificació provoca inevitablement una pèrdua de valor posicional del nostre producte. Una Mallorca sobre-saturada és com una platja deserta plena de gent. Crec que no estam molt lluny del dia en què els mateixos turistes prendran les decisions que nosaltres, com a país, semblam no ser capaços de prendre. Al cap i a la fi, volem vendre Ferraris o Seats Panda?
Trob que l'autor de l'article té raó, i que seran els turistes els que finalment regularan l'excessiva ocupació de l'illa. A Mallorca, a hores d'ara, ni hi ha calma, ni hi ha naturalesa no contaminada, ni serveis exemplars ni bons preus per als visitants. Dubt que els qui enguany hagin vengut o venguin per primera vegada decideixin tornar.