El passat cap de setmana va ser notícia la matança de Munich, provocada per un jove de 18 anys. Mes enllà de les mostres lògiques de rebuig a aquests tipus d’accions que tots compartim, no podem deixar de fer algunes reflexions sobre el context i l’autor de la massacre. Sabem que es trobava en tractament psiquiàtric així com que, havia patit bullyng a l’escola durant set anys. Després de períodes llargs de bullyng o mobbing (si ens referim a l’àmbit adult i laboral) el resultat és a vegades, el suïcidi de la persona que n’ha estat víctima. Ali David Somboly es va suïcidar, després d’haver assassinat una sèrie de persones d’edat similar a la seva. Sembla com si hagués estat la seva particular venjança cap un entorn social que mai no li havia permès sentir-se un mes del grup. Que potser, amb una crueltat reiterada i abusiva, se li havia remarcat dia si dia també com n’era de diferent. O perquè no encaixava.
Pràctiques nocives com el bullyng a l’escola o el mobbing a la feina, hauríem de ser capaços entre tots, d’eliminar-les. Posen de manifest la part més fastigosa i rebutjable de l’ésser humà i a la vegada, posen al punt de mira tota una sèrie de persones que, per alguna capritxosa raó, algú ha decidit que han de ser matxucades. I un grupet, per les raons que sigui, acostuma a seguir amb fèrria disciplina, aquest algú que el lidera. El suïcidi, molt mes freqüent del que els mitjans ens solen explicar, és l’expressió que alguna falla greu hi ha en el funcionament de la nostra societat. Una impossibilitat consentida i silenciada d’evitar exclusions severes o d’atendre a ciutadans que es troben en situacions límit. Fins que acaben petant.
Si afrontéssim obertament aquesta realitat crua enlloc de tapar-la o mirar cap a un altre lloc, es podria treballar en la prevenció del suïcidi i potser recursos com aquests, evitarien que determinades persones, abans d’acabar amb la seva vida, decidissin fer un desastre com a resultat del dolor, la ràbia i la destrucció psicològica que han acumulat durant anys. Després de la indignació i la condemna dels fets, hauria de venir la reflexió. Preguntar-se el perquè coses tant tristes succeeixen. Si són casos aïllats o miralls de la realitat. I si és possible traçar algun camí per a que algun dia, deixin de produir-se.