Parlar de dictadures al voltant d’un 18 de juliol no és cosa fàcil, ni còmode, ni plaent. No obstant això, moralment ens pertoca fer aquest exercici de forma raonada i sense deixar més espai del necessari a les emocions. Els temps són especialment adversos, perquè observam i constatam com els límits entre l’autoritat moral i la legitimitat democràtica, per una banda, i la demanda d’autoritarisme i de garanties, per un altra, es confonen amb certa facilitat i frivolitat. No existeix consens sobre el perfil de les democràcies del segle XXI, sobretot perquè els avenços i les conquestes democràtiques estan provocant temors i posant en evidència fragilitats del sistema mateix que abans desconeixíem. La manca de capacitat de cultura de pacte i d’entesa a l’Estat espanyol és només un botó de mostra d’allò que està passant en el paisatge general de la civilització. L’empoderament de les classes populars ha assolit fites rellevants, mentre les classes dirigents del globus persisteixen genèricament en esquemes arcaics. No acabam de trobar el ritme de pedalada democrática que exigeixen els temps, tot i que estam preparats teòricament per plantar cara a les dificultats que planteja aquesta etapa de la història que ens toca cobrir. Experimentam temps de contradicció inquietant i de desgast preocupant, sobretot des del punt de vista mental. Aquest nou temps anuncia novetats que pessiguem elements fins ara intocables, sobretot afecten el sistema nerviós. Mentre augmenta de forma sostenible la sensibilitat solidària i creixen rebrots que auguren un futur vigorós, aquesta mateixa sensació va acompanyada de pèrdues de drets i de brancam que fins ara havia donat fruits. Allò que està passant no és anecdòtic ni circunstancial. La història està accelerant el ritme en peces que consideràvem que estaven controlades i no era així.  Hem esquinçat el llenguatge, hem banalitzat la comunicació i hem universalitzat l’escolarització, sense completar tots aquests canvis amb més musculatura humanística i més entrenament personal. I si no ens entenem pel llenguatge… segurament vol dir que estam repetint errors que altres generacions que ens precediren també experimentaren. Els lectors coneixen la resposta de Ramon Llull a aquest problema. És, potser, massa senzill per esser escrit amb naturalitat, però ben difícil de ser practicat. Els humans coneixem perfectament els camins per on ens trobam de veritat. La resta és, en gran mesura, comèdia.