Ahir algú em demanava per les xarxes si això de fer una Llei autonòmica per a la Igualtat entre dones i homes no era reiteratiu, que si la Constitució ja recull al seu article 14 la igualtat davant la Llei, no tenia més sentit fer complir la Carta Magna. Un argument que cau per dues grans raons de pes: primer, la deriva partidista i ideològica d’un Tribunal Constitucional més preocupat per la malaltissa unitat d’Espanya que pels drets socials fonamentals dels habitants de l’Estat. Segon, una realitat on sí, potser cada vegada hi ha més dones a espais de poder com la política, el món dels negocis o l’acadèmia (que malgrat avanços, segueixen essent espais predominantment masculins), però a la vegada hi ha retrocessos (o si més no, no s’hi avança) com les diferències salarials brutals entre dones i homes, el creixement de la violència masclista o el revifament d’estereotips profundament sexistes no sols al món de la publicitat o els mitjans de comunicació, sinó a la crua realitat que en la meva opinió ha fet retrocedir tota una nova generació en els valors d’igualtat que suposadament havíem començat a assumir d’alguna manera els de la meva quinta.

Per això fa falta una Llei d’Igualtat com la que es va aprovar ahir al Parlament de les Illes Balears: per caminar cap a la utopia de la igualtat, com diria Eduardo Galeano. Per seguir avançant. Perquè més enllà d’encerts com la incorporació de la perspectiva de gènere a les polítiques públiques, el reconeixement de les diferents violències masclistes o un règim sancionador d’actituds i fets contraris a la igualtat, que la converteixen en un referent per a altres Comunitats, ...només el fet que se’n parli, el debat generat entre parlamentàries i sobretot parlamentaris, entre agents socials i tothom que hi ha tengut qualque cosa a dir (o ha escoltat) sobre la Llei, i sobretot el debat generat als mitjans de comunicació i la societat, ja permet avançar.

Perquè aquest és el tema: que tot està per fer, sí, però normes com aquesta permeten avançar, posar fites, sobretot si s’assoleixen consensos amples com a la Llei d’Igualtat, feta i negociada sobretot per dones, com altres Lleis aprovades recentment on també els consensos han estat liderats per dones, i no per «mascles alfa». Perquè fins i tot amb això, hi tenim molt a aprendre de les dones i de la seva visió de la vida, i hi podem guanyar el conjunt de la societat.

Calen més dones a la política, al poder, i calen més homes desaprenent allò après i tornant a aprendre a ser homes d’una altra manera, que canvïin la seva, la nostra mirada no sempre evident ni molt menys conscient de dominació i immediatesa per una altra centrada en la vida i el futur i en mirar pels altres, i no sols per un mateix. Perquè al cap i a la fi, com va dir ahir na Margalida Capellà al debat de la Llei d’Igualtat, això no sols va de dones ni per a dones, sinó també d’homes que hem de canviar si realment creiem en allò que defensam i volem deixar una societat millor per a les nostres filles i fills. Menys despietada, més igualitària.