PP 162.863 35,09 %
C's 67.612 14,57 %
SI 7.413 1,6 %
Mes 0 0,0 %
ERC 0 0,0%

Sr. Abril.
En "Mallorquí de veres" ho diu ben clar, una Espanya en la que volem participar. Està tot dit, un nacionalisme espanyol integrador que només està dins la imaginació dels que són nacionalistes espanyols.
Per altra part, jo li vull presentar el problema des d'una altra perspectiva. Vostè diu que el problema no és només de sobirania. Potser que sigui cert, però vostè després de tants any d'intentar la revolució comunista sense haver aconseguit res de bo, no és ben hora de que presenti la dimissió? Fa molts d'anys que si dedica en cos i ànima, a jornada completa. El seu darrer fracàs ha estat no haver aconseguit que Toni Verger sigui diputat, dic el seu darrer fracàs perquè segons declaracions que vostè mateix ha fet a la premsa, ha estat un dels principals avaladors de l'entesa amb Podemos. Per tant, efectivament tal com vostè diu: el problema no és només el de la sobirania. El problema és que vostè no n'arregla cap, de problema.

Sr. Abril,
No deixeu que el sr.Segura us enredi. Lluis Segura és un alcavot que vol fer creure que vol ajudar a compondre parelles, però resulta que aquestes no ho són, ni s'han barallat mai...

Vol fer creure que tots, els qui no defensen interessos exclusivament espanyolistes, tenim la mateixa estratègia i que, nomes, ens barallam per fer servir tàctiques diferents. No és així, tenim estratègies diferents, uns volen fer decidir independència i altres volem participar en una Espanya millor. La tàctica és la mateixa, fent servir l'elemental Dret a Decidir.

Què cadascú cerqui les majories per assolir el seu objectiu legítim. Sense bregues, sense tensions, espitjant el manat als partits que només defensen interessos espanyols.

@Xec: si el sobiranisme va a la mort digna, hi anirem tots. Voler ser sobira no implica "reduir-se a un petit redol i no compartir", si no compartir des del que un es en realitat, no diluint-se per poder ser acceptat.

I anar-hi directe a pesar de saber que hi ha molt de cami per fer no es de eutanassics, si no de gent que te les coses clares i ja s'ha cansat d'anar per les branques i picar flors intentant apadassar la realitat per fer-la millor aqui i ara. Enlloc del pa per avui i la fam per dema, cercam si cal el cami de pedres ara i el pa per dema.

Com comenta undemes, la feina s'ha de fer potser per separat, i possiblement sembla inutil ara... pero temps al temps, i el carro cap endavant.

Al menys estam tots d'acord que Espanya no te remei. Ara nomes queda que ens posem d'acord en com resoldre aixo. Si resoldre Espanya (que no es mes que un constructe artificial al cap i a la fi, les agonies d'un ex-imperi, aixo si que va a la mort i no se si digna) o resoldre el redol de "poble sense estat". Els paisos petits sembla que funcionen prou be...u

(Disculpau accents, el teclat no va)

A Lluis Segura

malauradament, les nostres illes no han arribat a un grau alt de reclamació social de sobirania com a Catalunya. Per a la qual cosa, nosaltres, ara per ara, no ens podem emmirallar amb ells. Ens porten molts anys treballant, cada força política, cada entitat civica, cada sindicat...per separat per a la construcció d'un sentiment de país. Ara els ha arribat el moment de fer un front comú però no deixen de tenir els seus problemes i discrepàncies. El què hem de fer és un treball cada ú des del seu àmbit per anar construint aquest sentiment i que vagi arrelant a la societat però sempre a la Mallorquina no a la Catalana. Hem de tenir en compte que som quatre illes i cada una amb la seva pròpia singularitat.

M'ha agradat molt l'article publicat avui a El Periscopi. El reprodueixo amb permís de l'autor perquè crec que contribueix a aquest debat tan interessant:

Joan Pau Jordà
Els perills de seguir el model valencià: qüestió d’aliances

Els ecosobiranistes de Mallorca han volgut seguir en els darrers anys –conscientment o inconscientment- un camí similar al dels companys valencians de Compromís (però sense Mònica Oltra). Amadeu Mezquida, director de la campanya electoral a la ciutat de València sintetitzava aquesta estratègia en una entrevista realitzada el maig de l’any passat. Així afirmava a El Diario que “El eje izquierda-derecha, que siempre había dominado el debate político, estaba siendo sustituido o complementado por el eje regeneración contra statu quo”. A més, plantejava un valencianisme “no tanto en el sentido nacionalista del término como para destacar que somos un partido valenciano, que conocemos los problemas de la ciudad y sus barrios, que estamos aquí mucho tiempo y no somos un “experimento de laboratorio”, como decíamos para distanciarnos de Podemos y Ciudadanos.”

Dit amb altres paraules, MÉS ha volgut esdevenir un “Podemos a la mallorquina”: un partit progressista heterodox, amb ganes de gestionar l’autonomia, que encapçala, amb la solvència d’una militància compromesa, la regeneració democràtica de la societat illenca. Aquesta línia de treball, unida a grans encerts, com les primàries obertes a la ciutadania, la renovació de la marca, de les formes i de part del discurs o l’existència d’una xarxa de militants arrelada… ha configurat un producte engrescador que ha sumat més de 65.000 vots a les eleccions autonòmiques del 2015.

Emperò, aquesta via genera un problema de fons, i és que les diferències programàtiques amb altres forces d’esquerres s’han reduït substancialment. Això, unit al sex appeal de Podemos i a un golós escenari on l’esquerra del PSOE, sumada, pot esdevenir la segona força política de Balears, genera un debat dins certs sectors del sobiranisme (que varen imposar-se de cara al 26J): s’ha de confluir o no amb el partit de Pablo Iglesias?

Potser. Però confluir per fer què?

I aquí rau la pedra de toc. Crec que el mallorquinisme progressista ha de fer un acte d’autoafirmació alhora que ha de cercar teixir complicitats amb altres espais polítics, defugint d’aliances electorals puntuals. Així, crec que ha d’impulsar un projecte des de la base per abastir una candidatura de país, plural i estable –sense sigles, profundament democràtica i participativa, oberta a figures independents de reconegut prestigi- amb tots aquells que volen una regeneració de la vida política d’aquesta terra, defensar el dret a decidir dels seus ciutadans i solucions progressistes per als problemes estructurals que sofrim. Una candidatura que sigui conscient que, tot i les necessàries complicitats a escala estatal que es puguin cercar, només una força política que tingui el seu màxim òrgan de decisió a les Illes serà una eina útil per atendre una societat com la mallorquina. Una societat amb unes especificats econòmiques, socials i culturals que té unes problemàtiques pròpies i diferenciades en molts temes a les de la resta de l’Estat.

http://elperiscopi.com/els-perills-de-seguir-el-model-valencia-questio-daliances/

PP 162.863 35,09 %
C's 67.612 14,57 %
SI 7.413 1,6 %
Mes 0 0,0 %
ERC 0 0,0%

Mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs, sempre agermanats contra es feixisme pancatalanista.

Som balears. Mai catalufos.

Ben dit David.

N'hi ha que volen reduir la defensa de la terra, la cultura, el país, al petit redol incapaç de construir res amb ningú. És l'estratègia de la mort digna.

I per altra banda, hi ha els que batallen per construir malgrat la complexitat i les dificultats. Els que no tanquen els ulls davant la realitat, a tota la realitat, agradi més o agradi manco. La complexitat real de la societat pot abrumar, però a aquests això no els atura.

Tanmateix la realitat és feixuga i de tant en tant fa un tro que ni els més tancats de mires no poden ignorar. El projecte de Més per Mallorca és cada dia més clarament útil i necessari: ho entendran així tant els que encara creuen en projectes polítics estatals com els que els acusen de manca de sobiranisme. Tant és així que cada dia resulta més freak l'atac a Més des de posicions pretesament més "pures", cosa que es veu en qui fa aquests atacs i els arguments que empren. La gent que encara té ganes de lluitar va a Més, els que opten per la mort digníssima, aposten per atacar-los. Així no aconsegueixen res de bo, desmotiven i podrien ajudar a impedir dues legislatures mínimament propícies seguides, cosa que no ha passat mai. Però se senten més purs en la derrota. D'aquests que juguen a aquest joc també n'hi ha (tant des de l'arc parlamentari com des de fora) que diuen ser tant d'esquerres i ecologistes que han d'atacar constantment el govern perquè no els fa prou bo.

I tanmateix tal vegada és inevitable que sigui així. A Mallorca hi ha molta gent que vol acabar amb la misèria del tractament colonial, i hi ha d'haver de tot. A Menorca hi ha més poca gent i totes les sensibilitats sobiranistes, necessàriament sensibles a la defensa dels ciutadans i del territori de Menorca, tendeixen a la unió. "Tothom" (també hi ha algun petit grupuscle que no sap viure sense atacar qui mani) per feina, tothom sumant sensibilitats, tenim molt de camí per recórrer amb un denominador claríssim que tothom entén que tots els altres comparteixen: la defensa del interessos dels menorquins.

Sort i, malgrat a Mallorca hi hagi d'haver necessàriament gent per tot, MÉS via menorquina.

Si, dins Mes hi cap tothom. Corruptes com en Barceló a qui en Toni Alorda li feu una plaça a mida al Consell