És a dir, “dret laboral dels treballadors que consta en poder gaudir anualment d'un temps, usualment uns dies, de descans sense deixar d'obtenir el sou acordat ni perdre la feina”, diu la Viquipèdia. O en altres paraules, minúscul tros de cel que tocam, que ara ens toca.
Més quotidianament diríem els capficos a cales solitàries i nudistes, aquelles que encara no ens ha robat el turisme salvador (aupa Tot Inclòs!). El pa amb oli, trempó i síndria en una terrasseta de ca un amic qualsevol, per acabar a la revetlla d’un llogaret, quan redescobrim que el carrer segueix sent nostre. Diríem també la quantitat de moments per retrobar aquella bona amistat, aquella que el meravellós capitalisme ha forçat a cercar-se la vida fora de casa. Exili econòmic, se’n diu. Afegiríem també el viatge somiat, el descans merescut, els llibres acumulats... Resumint, alternar sàviament el dret a no fer res amb el cultiu de l’hedonisme. En definitiva, vacances.
Però, especialment ara, cal recordar que aquest temps d’oci que tant ens agrada no té un origen diví, sinó que més aviat ve de molt més avall, un origen mundà: té a veure amb les incansables lluites obreres del segle XX. El descans ha costat molta sang i molta suor, però sobretot molta organització i molta lluita. Que si les persones podem descansar una sèrie de setmanes a l’any és per una forta lluita obrera que obligà al govern francès del Front Popular, atemorit per una possible revolta social al 36, a acceptar la reivindicació històrica del dret al descans. Que la jornada laboral de vuit hores té més a veure amb la vaga de mes i mig a La Canadenca el 1918 que amb la misericòrdia de cap empresari. Sense oblidar el paper del moviment obrer de voltants dels 70. Necessitam memòria.
Un temps de gaudi que ens encanta, clar, però que altres guanyaren per a nosaltres i que ara ens correspon no només reconèixer sinó conservar i ampliar. Perquè no pot ser que hi hagi tanta gent sense feina i d’altres amb tant poc temps lliure, perquè no pot ser que la vida només sigui això, perquè no pot ser que el cel sigui tan breu.
