Algunes lliçons del Brexit

Però els anglesos han anat per una via diferent del que manifestaven els seus principals partits polítics. I la gent ha decidit sortir de la Unió Europea. La decisió hauria pogut posar en qüestió la unitat britànica, però Cameron s’ha avançat a dir que Escòcia –on la gent majoritàriament és favorable a mantenir-se dins la Unió Europea- participarà de manera directa en les negociacions per a la sortida de la Unió. 

De com ha anat tot plegat, crec que en podem treure algunes lliçons que trob importantíssimes, bàsiques: 

1. La Unió Europea ha seguit una estratègia fatal per aconseguir la permanència del Regne Unit: ha utilitzat el reglament i l’amenaça. No hem vist cap esforç per convèncer els britànics de la bondat de mantenir-se dins l’UE. No hi ha hagut cap esforç de seducció. No s’ha mirat de fer Europa atractiva per a ells. S’ha vist, per tant, que sense seducció no hi ha permanència. Molts a Europa haurien de treure’n una lliçó important: no es pot mantenir ningú dins cap unió per la força. 

2. La manera democràtica de decidir les coses és a través del vot. No hi ha altra forma democràtica de prendre decisions, especialment quan no es té clar quina és l’opinió majoritària sobre una qüestió concreta dins una societat determinada. També alguns, que per cert sí que són dins la Unió Europea, n’haurien de treure alguna lliçó i aplicar-se-la. 

3. Quan perds un referèndum, has de dimitir. El primer ministre britànic, David Cameron, en un discurs magnífic, ha anunciat la seua dimissió. Ha argumentat que no és la persona més adient per liderar un projecte diferent del que ell mateix havia defensat. Ha mirat el futur amb optimisme, ha parlat de la potencialitat dels britànics, de la diversitat de les nacions de l’Estat i de la seua projecció al món. Però ho ha deixat. Una altra lliçó. El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, per cert, no ha fet el mateix. Des del meu punt de vista, Juncker hauria d’haver dimitit mitja hora abans que en Cameron. És responsabilitat seua, en bona part, que els britànics hagin decidit anar-se’n. Però es veu que els continentals no són tan rigorosos i tan autoexigents com els anglesos. 

4. La Unió Europea ha de canviar la seua orientació política, si vol mantenir la unitat. La gent no segueix els governs, i han acabat les estructures immutables. La política és més dinàmica que no ho havia estat en dècades. Les estructures polítiques canvien. I la gent hi vol dir la seua. Com s’ha vist al Regne Unit, és perfectament possible que els grans partits polítics vulguin una cosa i la gent en decideixi una altra de radicalment contrària. Les institucions europees s’afebliran, s’encasquetaran i es poden esquerdar perillosament si no s’escolta la gent. Que no hi hagi hagut un daltabaix immediat a la Comissió Europea, per exemple, demostra que les intencions no van en aquesta mateixa direcció. La Unió Europea necessita la mateixa versatilitat política que han demostrat a bastament els britànics. 

5. I cinquena i última lliçó: les associacions només poden ser voluntàries i fer-se per convenciment. De la mateixa manera que, a la nostra part del món, avui, les parelles s’associen per amor, els pobles s’associen per convicció i per voluntat. Els qui apliquen reglaments i amenaces no tenen cap ni un futur. Potser el daltabaix del Brexit servirà perquè ho puguin veure.