Desigs postelectorals

En primer lloc, desig que, d’una vegada per totes, les illes Balears apareguin al mapa. Nosaltres hem estat, des del principi de la transició, els grans oblidats (no perquè siguem molt grossos, sinó perquè l’oblid ha set enorme). Mentre les illes Canàries figuren al mapa des del principi (perquè sempre han tengut representants propis,  no mediatitzats, al Congrés dels diputats) les illes Balears encara no han aparegut al mapa, justament perquè no n’hi han tengut mai. Aquest primer desig és un desig recurrent, crec que compartit amb molta més gent, que encara no hem aconseguit de fer realitat.

El segon desig va íntimament lligat amb el primer. Una vegada situades al mapa, les illes Balears haurien d’aconseguir un sistema de finançament just, que s’adequàs a les necessitats de la nostra societat. Som els que aportam més per càpita a l’Estat, però la nostra posició en el rànking de benestar no ha deixat de baixar des de fa tres dècades. Existeix, per tant, una injustícia manifesta que encara ningú no ha sabut (o no ha volgut) corregir. No ens hauríem de conformar amb un Règim Especial per a les Balears escarransit, sinó que els nostres representants al parlament de l’Estat haurien de pledejar per aconseguir un concert econòmic per a les nostres illes semblant al que tenen el País Basc i Navarra. Crec que des del general Polavieja, en plena restauració, no hi ha hagut cap primer ministre espanyol que hagi fet una proposta d’aquestes característiques. I va durar menys en Polavieja al capdavant del govern espanyol que en Cristòfol Soler al capdavant del govern de les illes Balears.

El tercer desig és que es pugui veure i fer-se ben palesa al Congrés dels diputats i al Senat la pluralitat real del regne d’Espanya, en forma de grups parlamentaris que la represetin. No dubt que hi haurà grups catalans (el d’Esquerra, el de Convergència –així ho esper!-, però també el d’En Comú Podem), que hi podrà haver un grup valencià (format pels diputats de Compromís-Podem), i tant de bo ens hi poguéssim visualitzar també nosaltres d’alguna manera (tot i que no serà, evidentment, en forma de grup parlamentari propi). PNB, Bildu i esper que alguna formació gallega també haurien de poder comptar amb grup parlamentari propi. Si això no ocorre, el mapa queda coix.

El quart desig és que les persones que surtin elegides pensin, una vegada ocupat l’escó, més en el bé comú, en el benestar de les persones, en les necessitats de la societat que no en allò que, de manera immediata, els convé als seus respectius partits. Hem passat d’unes eleccions amb uns resultats que no han permès formar govern a unes altres que, pels mateixos set sous, teòricament, tampoc no podrien permetre de formar-ne. Això ens diu molt del grau de partidisme que existeix entre els electes, i de la poca consciència de servei a la societat. Si hi ha hagut durant més de mig any un govern interí ha estat perquè els mateixos que ara ens en trauran ens ficaren en un carreró sense sortida. Crec que tenim tot el dret, com a ciutadans, de demanar-los-en la responsabilitat que els recau a sobre.

El cinquè desig és que hi hagi goven, que no sigui interí i que sigui tan fort com es pugui. Contràriament al que es pugui pensar, els grans problemes, les grans qüestions, els grans temes se solucionen amb governs forts i amb idees clares. La qüestió catalana, per exemple, requereix d’un interlocutor a Madrid. I no hi fa tant que l’interlocutor sigui més o menys favorable a entendre Catalunya, que sigui més o menys simpatitzant amb la causa catalanista o que sigui més o menys comprensiu de la diversitat. Contràriament al que pugui semblar, tot això resulta una mica secundari. El més important és que pugui prendre determinacions sense el temor que la gent no li faci cas, de manera majoritària. Perquè, al cap i a la fi, la decisió sobre què hagi de ser Catalunya la prendran els catalans (que, per cert, últimament s’esmercen en el noble exercici de disparar-se als peus a si mateixos de manera continuada). Per això he defensat alguna vegada que la independència de Catalunya seria més fàcil amb un govern amb majoria absoluta del PP, amb algú com n’Aznar o n’Esperanza Aguirre al capdavant, que no amb un goven progressista format per cinc partits polítics, tres dels quals estiguessin a favor del dret d’autodeterminació.

I, sisè desig, per millorar la imatge d’Espanya, voldria que hi hagués més líders altiplaners que parlassin un català tan correcte com el de n’Errejón.