Massa vegades hem sentit a dir que l’anomenada Transició a l’estat espanyol va ser 'modèlica'. A dia d’avui ja sabem que va ser, bàsicament, una estafa. I per això passa el que passa amb la policia espanyola i la guàrdia civil, i per això passa el que passa amb els monuments d’homenatge als feixistes i un llarguíssim etcètera d’àmbits on la democràcia no s’ha acabat de consolidar.
En canvi, sí que hi ha moltes coses a aprendre del procés sud-africà. Un procés que no va ser fàcil, però que es va fer amb més valentia, més transparència i més honestedat democràtica que a l’estat espanyol. I no va ser gens fàcil.
Precisament, aquest dijous s'han complit 40 anys d’uns fets que significaren el principi de la fi del règim de segregació racial.
El 16 de juny de 1976, milers d’estudiants negres es varen revoltar contra la imposició de la llengua afrikaan (una variant de l’holandès) com a únic idioma permès a les escoles, ja que es considerava la llengua de l’opressor blanc.
Nelson Mandela era a la presó, però el moviment de consciència negra liderat per Steve Biko començava a ressonar amb força. La llei que marginava les llengües dels negres, impulsada pel Partit Nacional, va ser la gota que va fer vessar el tassó.
Els estudiants varen sortir als carrers de Soweto, una barriada pobra de Johannesburg, i es van encarar a la policia. El desigual enfrontament va acabar amb un balanç esfereïdor, ja que la policia va obrir foc i va provocar diversos morts, un d’ells, Hector Pieterson, de 12 anys, es va convertir des d’aquell dia en un símbol contra la segregació racial.
La imatge, captada per un reporter, d’Hector Pieterson dessagnant-se i agonitzant, en braços d’un company seu, Mbuyisa Makhubo, acompanyat per la germana d’Hector, Antoinette, va fer la volta al món i es va convertir en una icona de la lluita contra l’apartheid. També a partir d’aquell moment, Sud-àfrica no va tornar a ser la mateixa ja que tota una generació de joves negres es va comprometre amb la lluita per la llibertat, que tant de patiment va costar aconseguir. Aquella revolta dels estudiants va ser el detonant d’una reacció en cadena que va significar la fi de l’apartheid.
Avui, Hector Pieterson, que té un museu dedicat a Soweto, és un símbol per tots aquells que lluitam contra les imposicions lingüístiques i contra tots els apartheids que, amb un nom o amb un altre, ens volen imposar.
Fins i tot aquells que s’amaguen darrere bells conceptes com 'llibertat d’elecció' i altres.
5 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Xisco, Curiós, els disfressats d'ecumènics, quan vos entren ganes de canviar el món dels altres, només ho receptau als dèbils, als qui no tenen Estat, per què siguin més dèbils. Si són catalans, millor. Però mai feis comptes prendre el que receptau, ni ho proposau als qui son iguals de forts o més. Nomes feis el ridícul davant els qui creis més dèbils...
A Cop de falç, Me alegra de que estes de acuerdo conmigo. 200000 catalanoparlantes tenian que elegir en que lengua estudia e Madrid, 7 millones de catalanes tienen que elegir en que lengua estudiar en cataluña, y un millon de baleares elegir en que lengua estudiar en baleares, sin odios, fascismos ni apartheit, y sobre todo con respeto a los derechos de las personas
Xisco, 200.000 catalanoparlants viuen a Madrid. Allà, ningú se li passa pel cap exigir l'assignatura DE català. Ni a tu, Xisco. A tu només et preocupa l'ensenyament EN castellà. Lluny del seu àmbit lingüístic. Els Principis han de ser Universals... Han de servir a qualsevol lloc del món, fins i tot a Madrid.
Hector Pieterson és un símbol per tots aquells que lluitam contra les imposicions lingüístiques i contra tots els apartheids, com els castellans parlants que no puguin estudiar en castella en les illes
Sempre ho he sospitat, que la transició espanyola fou una estafa. I que no ha arribat a completar-se com pertoca. Encara tenim moltes coses que haver de solucionar, com la retirada de tots els símbols franquistes, i contar als escolars com fou de veritat aquella dictadura. Per desgràcia veim que els franquistes, generalment fills dels qui tingueren responsabilitats en el règim feixista o foren simples "enxufats", encara tenen molta força, una força antidemocràtica i que de tant en tant la mostren, com en la defensa del monument de Sa Feixina.