Els niguls no escampen

1. Ens diuen que la principal causa de l'increment de la desigualtat en la renda és l'atur, elevat i persistent. Dit això, els salaris s'han d'ajustar a les condicions específiques de cada sector i cada empresa. Expliquen que s'ha d'evitar que una excessiva protecció de la contractació indefinida desincentivi la creació de nous llocs de feina estables. Afegeixen que els convenis sectorials redueixen els incentius a la reassignació de recursos entre activitats i obstaculitzen l'entrada de noves empreses. I també que l'excessiva burocràcia dificulta la creació de noves empreses.

2. Les reformes laborals, i especialment la de 2012 (de Mariano Rajoy, que va abaratar els acomiadaments), ha permès la moderació dels salaris, que s'han adequat més bé a les condicions laborals de l'entorn. La moderació salarial ha estat crucial per recuperar la competitivitat de l'economia espanyola i del treball, expliquen. La moderació salarial i la reducció de costos laborals, juntament amb menys costos financers, ha permès aumentar l'exportació. Per altra banda, la Productivitat Total dels Factors (PTF) segueix sent més baixa que en els països de l'entorn, i la principal millora es deu a què les empreses poc competitives s'han destruit i les més competitives han guanyat cuota de mercat.

3. Segons el Banc d'Espanya, la reducció de l'atur exigeix que es permeti a les empreses adequar les condicions laborals a la cojuntura, i que s'incrementi la flexibilitat interna, en línia amb altres països d'Europa. I les polítiques actives s'haurien de centrar menys en els incentius a la contractació, que solen tenir una efectivitat limitada, i més en modernitzar els serveis públics d'ocupació i formar i orientar els treballadors, sobretot en els desocupats de llarga duració.

   A tot això, també afegeixen:

4. Que s'han de cercar noves fonts de finançament per pagar el sistema de pensions

5. Que el 2015, per primer any, la baixa inflació i la cojuntura favorable (disminució del preu del petroli) han fet aumentar el poder adquisitiu dels treballadors, i que les persones que aconsegueixen una feina han pogut reduir l'estalvi i consumir més.

Com si no existís un sector públic que miri pels ciutadans -perquè va arribar a la crisi excessivament endeutat i fora de joc-, el cicle s'ha mig corregit per si sol a llarg termini (duim vuit anys de crisi), amb una reducció de preus i després d'una brutal destrucció de llocs de feina i d'empreses, disminució del poder adquisitiu de les persones i augment de les desigualtats. No s'ha recuperat el benestar anterior, ni la taxa d'ocupació anterior, el tipus d'interès suggereix debilitat del sistema i els niguls de perill no escampen.