L'enemic del futbol

 

Malgrat tot, la màgia d'aquest esport continua omplint estadis, marcant tendències o complint somnis com el que han pogut viure els aficionats del Leicester aquesta darrera setmana, un equip que porta d'escut el futbol honest i que s'ha proclamat Campió de la Premier.

 

Només dos dies després d'aquest èxit sorprenent i històric dels britànics, l'Atlètic de Madrid es convertia en finalista de l'edició de la Champions d'enguany eliminant un tot poderós Bayern de Munich, que per tercer any consecutiu, amb Pep Guardiola al capdavant de l'equip, no ha aconseguit classificar-se per a disputar la final europea. La gesta dels matalassers ha estat alabada mundialment. Un segon equip titllat d'humil tornava a trencar les bases del futbol modern en només 48 hores de diferència. 

 

Més enllà del handicap que evita que sempre els mateixos equips siguin candidats reals als grans títols, no m'agrada pensar ni tampoc llegir, vulgaritats que inclinen molts seguidors a valorar menys les gestes de clubs que per capital i història, tenen les vitrines dels seus estadis més plenes. Consider majúscul l'èxit del Leicester, sobretot per l'estil que ha mantengut tota la temporada i la constància i el sacrifici que suposa guanyar una competició tan regular com una lliga. En canvi, em costa comparar-ho amb la classificació de l'Atletic de Madrid. El joc que provoca Simeone és similar al que hem criticat a Mourinho i a altres enemics: lleig, dur i poc futboler. Potser perquè m'he criat i enamorat del futbol amb l'escola Barça, se'm fa difícil entendre que l'estil dels matalassers pugui convèncer ara a mitja Europa. 

 

I que aquesta mitja Europa aprofiti també per condemnar un entrenador com Pep Guardiola. Ara és quan més l'hauríem d'admirar: no ha traït el futbol que defensa ni ha renunciat a competir com li va ensenyar Cruyff. Segur que pel Johan, no hi ha hagut millor homenatge.