Treure de polleguera

El respecte (i fins i tot admiració) que sentia per determinada política valenciana em va caure als peus quan, en una conferència a la ciutat d’Eivissa, va parlar sistemàticament dels polítics en tercera persona. En aquell moment, l’esmentada senyora ja era diputada a les Corts Valencianes i, per tant, no només era una política (cosa que, al cap i a la fi, som totes les persones humanes), sinó que, a més a més, es tractava d’una política en actiu. Com pot parlar dels polítics en tercera persona?, em vaig demanar a mi mateix, intentant treure’n el desllorigador.

El mateix Aguilera ve d’una tradició (molt recent) en què qualsevol contacte amb els “polítics” resultava pràcticament empestador. Es tractava, curiosament, d’una recent fundada tradició en què es sacralitza la “societat civil” enfront dels seus representants. I aquí ve, inexorablement, una altra qüestió fonamental: els polítics, per casualitat, no formen part de la societat civil? En termes estrictes, “civil” senzillament és un terme que s’oposa a “militar”. I no guarda cap tipus de connotació positiva o negativa. Implica, senzillament, que no s’està sotmès a una sèrie d’elements propis de la disciplina de qui forma part d’un exèrcit (elements que, d’altra banda, resulten absolutament imprescindibles perquè qualsevol exèrcit pugui funcionar i sigui eficient). En una ocasió en què se’m va reportar aquest curiós ús terminològic, dut a terme per part del mateix senyor Aguilera (quan encara no era diputat, ni tan sols candidat a ser-ho), em vaig preguntar, potser ingènuament, si estava dient, volent-ho o no, que els polítics eren alhora militars. En una democràcia, segons tenc entès, els polítics fan una feina i els militars en fan una altra. I aquí, almanco des de la Transició, sembla que la cosa funciona d’aquesta manera. Per tant, no vaig acabar de captar la “militarització” sobtada dels polítics.

La situació més estrambòtica de totes les esmentades la vaig presenciar, essent-ne protagonista directe, en un debat televisiu, en què una representant del partit del senyor Aguilera, que ja formava part de la direcció (o com en diguin en la seua terminologia) de l’esmentat partit em va qualificar a mi mateix de “polític” (no tenint cap càrrec polític des de principis des de feia uns quants anys), mentre ella es qualificava a si mateixa com part de la “ciutadania”. Particularment, que se’m consideri com a “polític” no em molesta gens ni mica. Exercesc de professor i em dedic a escriure alguna mica, de tant en tant, però no em consider fora del món i, per tant, accept que faig part de la cosa pública i que estic profundament interessat pel que ocorre al meu voltant. En aquest sentit, qualsevol ciutadà actiu és “polític”. Com ja ho deien els savis de l’antiguitat grega, per referir-nos a algú. De fet, escriure aquest article és política. Però també ho és expressar la pròpia opinió a través de twitter o de facebook, o fer un assaig, o participar en un acte públic, o organitzar una exhibició artística o literària. Tot això és fer política. No fa falta tenir cap representació pública per dedicar-se a la política. I, com s’està demostrant, qualsevol, sense cap tipus de fonament, pot renegar-ne.

Per això puc entendre que al vicepresident del govern, d’un govern que –com ocorre a qualsevol país democràtic- ens representa a tots, que va encapçalar una llista que va treure prou diputats per fer grup parlamentari el tregui de polleguera que algú que també representa el poble, en aquest cas al Parlament, el qualifiqui com a “administració” i el militaritzi (encara que sigui per pura inconsciència). Ja ho deien, també, els savis de l’antiguitat, que l’ataràxia constitueix una virtut imprescindible, per a tots aquells que es dediquen a la cosa pública! Hem de fer per manera que l’endurància i la resiliència ens acompanyin, amic Barceló! A mi, quan sent polítics parlant de polítics en tercera persona o quan sent partits atribuint-se la representació de tothom també em treu de polleguera.