La padrina Esperanza va fugir l'any 1936 de Màlaga quan les tropes de Franco entraven a la ciutat, va sobreviure a "la espantá" que és com es coneix a la caravana de republicans que deixaven Màlaga sota l'incessant bombardeig del crucero Baleares. Com a conseqüència de la guerra va quedar vídua, amb l'estigma de ser dona de mestre i militar fidel a la República però així tot va poder surar dos fills. En arribar a Mallorca va treballar com a cambrera de pisos, les que ara anomenem kellys i va suportar veure gairebé cada dia el famós monòlit sense manifestar cap queixa, perquè pensava que la Justícia era exclusiva "dels altres".

Ma mare, que també nom Esperanza, degut un tràgic cop de la vida també va quedar vídua i de ser una tranquil·la mestressa de casa, va haver de posar-se treballar de valent per poder tirar endavant als seus quatre fills.

La meva dona, Carmen, va ser el primer membre de la seva família en poder completar estudis universitaris, ella ha treballat per desenvolupar-se com a persona, alhora que ha compaginat la seva feina amb la tasca de portar dues filles al món.

Les meves filles, Irene i Isabel, són estudiants universitàries i es troben a punt de desembarcar a un mercat laboral cada dia més competitiu, on ho faran en inferioritat de condicions perquè els homes continuen portant un gran avantatge respecte de les dones.

Fa no tant de temps pensava que durant aquesta generació s'igualarien definitivament homes i dones, però la realitat demostra que no és així, les diferències salarials i l'ocupació dels nivells més baixos del mercat laboral majoritàriament per dones, demostra que encara estem molt lluny de l'objectiu.

El 8 de març, dia de la dona treballadora, vull amb aquestes línies recordar i retre homenatge aquelles dones que varen patir una guerra; les que durant la terrible postguerra varen suportar les seves conseqüències; les que s'han pogut formar gràcies a l'esforç de les anteriors, compaginant el seu vessant professional amb el paper de mares i a totes aquelles que es preparen per afrontar la vida i què de ben segur encara els queda molt per lluitar al món masclista al qual vivim. A totes, gràcies!