cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 19°
20°

El bategot de la terra inexistent

Com que Antoni Serra no admet ni els gèneres ni els subgèneres, no dedicarem estones a catalogar el seu volum titulat Darrer llibre de les impertinències, més enllà de la descripció que en fa el propi autor. Llibre publicat l’any passat per Documenta Balear, reuneix onze narracions i una novel·la curta. La col·locació que l’autor ha fet dels textos ens permet diferenciar dues parts, la primera assortida de narracions, bona part de les quals de caràcter autobiogràfic, i després la novel·la curta titulada La vaixella, més de ficció. El tractament formal també és diferent, més cuidada la part final del llibre. El volum comença amb un preàmbul del propi autor.

És el mateix Serra qui ens indica que són textos escrits entre els anys 1999 i 2003 i també que probablement serà el seu darrer llibre de creació literària. El temps és el diable, escriu Antoni Serra i en efecte, l’autor ens permet llegir una literatura escrita per un home de caràcter reconsagrat que en cap moment de la narració no negligeix gens ni mica aquest aspecte de la seva forta personalitat, tant pel que fa al contingut dels textos com pel to que utilitza, to enjogassat que en cap moment no arriba a ser humorístic, tècnica literària que li permet arribar al sarcasme sense subtileses.

En algun moment de la primera part del llibre, la dels relats breus, pot semblar que l’autor descuida per accident la forma literària. De cap manera perquè el que fa el novel·lista és remarcar la pirotècnia més tronada per tal d’aconseguir un realisme de to negre –descripció d’una època de la seva vida en què el pas del temps va ser, certament, endimoniat- que ens aboca a situacions estrambòtiques.

El pessimisme de Serra hi és ben present. Pessimisme creatiu, però, només ho és el pessimisme que sap desmitificar amb gràcia. Per què ens costa tant haver de reconèixer que la vida no té cap sentit? Després d’haver llegit el llibre hom es podria fer aquesta pregunta. A la ciutat de Palma, quin concepte de modernitat s’hi ha aplicat, des dels anys seixanta ençà? Una altra pregunta adequada. Fracàs polític i social estrepitós perquè Les eleccions elegeixen, com tothom sap, els més ineptes i estrafolaris.

El llibre també fa un repàs a les icones cinematogràfiques d’una època irrepetible, la que va remarcar, en part, l’educació sentimental de l’escriptor: La dèria del cinema m’ha ajudat a sobreviure. La gastronomia: Si no fos pel formatge – i la vinassa, podríem afegir- jo seria un home qualsevol. Les dones; hom podria creure, després d’haver llegit el llibre, són el leitmotiv de la seva existència. El vi: Després d’haver tastat un reserva de Pere Seda tothom sap que l’endemà serà més avorrit. El caràcter lúcid de la peresa: Faig la migdiada que em reconcilia amb mi mateix. El plaer de badar davant la costa de la Colònia de Sant Pere, perquè tota la resta no és més que voluntat. El preu de la llibertat personal, de la independència, sí, és cert, comporta la precarietat econòmica...i l’alliberament de la feina que em suposaria haver de representar ser qualque cosa. Felicitat limitada –com la de tothom- i gens ambiciosa.

La coneixença impagable d’haver trobat els personatges estrafolaris que habitaven Palma durant els anys seixanta i setanta. La breu experiència de la militància política, estroncada ben aviat, just als inicis de la transició democràtica, quan en Toni Serra ja va intuir l’estafa que va representar aquella embranzida, esbravada tot d’una. La inestabilitat laboral, la feina de periodista –cròniques esportives, crítica de cinema i teatre. Les intermitents estades a Barcelona, Madrid i València, les persones amb qui hi va conviure. La decadència que comporta envellir, fins arribar a l’encontre amb la mort, només paga experimentar-ho si no perdem l’habilitat en la cerca dels motius que sempre ens han d’emocionar. Com que el món no dóna gaire de si, l’únic que hem de fer és procurar la millora de les condicions d’espera.

Antoni Serra, enfant terrible fins a vuitanta anys i que duri l’espera. Tal com hem dit, el llibre acaba amb una novel·la breu que narra d’una manera crua i desmitificadora –marca de la casa- l’arribada al port de Sóller d’uns emigrants que anys després d’haver partit a Puerto Rico, tornen a la vila. Aquesta narració recupera el millor to del bon escriptor que és Antoni Serra: El sol sobresortia, tímid, més enllà d’un horitzó inexistent: la barrera grisa i rocosa de la serra l’havia proscrit a tota visió humana. Era matí, a primera hora, just quan la humitat nocturna es desfà en claror primerenca.

Literatura per poder resistir millor perquè tal com ha manifestat en alguna ocasió l’escriptor, tot el que sé ho dec a la lectura, dins aquest món que no em satisfà, però en el qual he de viure i conviure.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.