algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
11°

Iñaki i Cristina, ultraliberals

...l’imperatiu quotidià de l’home en l’època del mercat: fes el que hagis de fer per guanyar, la resta no és cosa teva. (Gomorra Roberto Saviano)

Sempre passa igual, sempre és el testimoni que fa de comptable, les impressions que explica, allò que provoca que tot acabi tort. També va ser el comptable de Capone qui va ocasionar aquell daltabaix, segons les cròniques. Una de les millors interpretacions que hom pot treure del llibre Gomorra, de Roberto Saviano, és que la màfia és a l’avantguarda de la pràctica política que s’ha denominat desregulació de l’economia. Els de la màfia sí que en saben, també van a lloure. Són els neoliberals sense manies ni subjectats a regles pactades entre l’estat i els empresaris. L’elit del capitalisme que sotmet la societat a l’imperi de la llei del més fort que només de vegades, cada pic menys vegades, ha de menester la imposició de la violència extrema.

Una forma de violència és el delicte, una manera de doblegar la poca regulació de què depèn l’economia de mercat. Si el delicte és tolerat i després, en fer-se ostensible regulat, la necessitat de delinquir s’atenuarà; esdevindrà legal, la mala pràctica. Les reformes de les planificacions urbanístiques que inclouen amnisties per obra il·legal en seria un exemple. La redacció d’un nou PGOU, a instàncies de la part interessada, en seria un altre. La desregulació de l’economia és la manera que tenen les autoritats oficials d’evitar que els empresaris hagin de vulnerar la llei; així i tot la liberalització no evita la corrupció. És per aquest motiu que tot i coincidir amb el judici del cas Nóos, GADESO fa un parell de diumenges va publicar una enquesta que demostrava que el 86% dels illencs enquestats creu que la Justícia fa parts i quarts. Com pot ser, això, si el mitjans liberals no s’han cansat de repetir que el cas de Cristina de Borbó investigada demostra que tothom és igual davant la llei?

Per als neoliberals l’economia regulada mai no funciona a bastament. Del que es tracta és de prémer fort, fins al moll de l’os, amb violència si cal. Fora noses, llevar del mig destorbs. El delicte fiscal; l’urbanístic; el de les concessions administratives; tot és susceptible de superació. Com que hi ha crisi, privatitzen serveis públic rentables, encara més rentables si els salaris dels treballadors explotats són de mileuristes; per això canvien la llei laboral, perquè les empreses puguin abusar legalment.

El problema d’Urdangarin i de Cristina de Borbó és d’inadaptació; erraren (més del compte): no varen organitzar bé, aveciats de mena, el luxe en què vivien. Ja tenim els privilegis empeltats de qualsevol manera amb el sistema institucional. Probablement va ser per manca d’audàcia: per què l’han de menester, l’audàcia, si de ben petitons ja estaven avesats als privilegis? Encara no se’n poden avenir, del que els ha passat. Les autoritats tampoc: a córrer tothom, s’ha dit!

L’extrema esquerra, el mes de setembre de 2011, va acusar el PP i el PSOE –reforma de l’article 135 de la Constitució amb l’objectiu d’incloure el principi d’estabilitat pressupostària- de propagar la depredació i el canibalisme especulatiu de l’economia. L’esquerra formal, en canvi, advertia que la reforma propiciaria més facilitats a la desregulació de l’economia. Ja tenim servit un bon precedent i encara no els ha bastat.

Si revisam, en canvi, les cròniques periodístiques d’aquests darrers dies sobre el cas Nóos, comprovarem que el descontrol (ambició sense mesura, desregulació suprema) l’han volgut convertir, les empreses que manen en els mitjans, en un accident, en una mala praxi, un afer lamentable, travelada dels protagonistes dins un sistema que, tanmateix, ofereix garanties. Res, usdefruit de béns públics mal custodiats. Allò que dèiem, la filla del rei no hauria sabut administrar bé la seva ambició. Potser ha arribat l’hora que les autoritats regulin l’evasió fiscal, vistes les conseqüències d’aquest desajustament ocasional perquè tot s’ha reduït a un error,

Mal control de l’Agència Tributària; també al provincianisme de Jaume Matas i al súmmum de les autoritats valencianes; a la facilitat que hi ha hagut per a poder accedir als diners públics. Recordem que els neoliberals no creuen en les subvencions, per regla general. Doncs ara que posin la norma que hi ha haver doblerets per a l’aristocràcia que crea empreses sense ànim de lucre i sense haver de menester justificar despesa, per allò de la seva fe: la desregulació l’economia; si ho fan, ningú important no haurà de passar cap mal tràngol. L’any 2011, no varen canviar la Constitució per afavorir el descontrol?; doncs ara que ho revisin i ho millorin.

Ho haguéssim pogut creure, que tot ha estat un malentès, si no fos pel precedent d’Alfonso XIII; d’un mal urbanisme endogàmic; el precedent de Son Espases; si en Jaume Matas no hagués declarat a Jordi Evole que la Família Ral està per damunt la llei. Tota la colla d’acusats que en aquests moments surt a la premsa ja és material amortitzat. Ara l’únic tort que han d’adreçar, per a no comprometre el germà petit de la família, és Cristina de Borbó. Ningú no ha de patir, entre tots ho aconseguiran. Fins l’esquerra espanyola hi treballa; ja saben vostès que ara aquests diuen que no importa fer cap referèndum, que la monarquia no fa cap nosa, tot i la història que ho desmenteix.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per ja, fa mes de 6 anys

Excel·lent article. l'opinió que s'acosta més a la realitat, per desgracia de la inmensa majoria, és aquesta.

Sic gloria transit mundi.

Valoració:6menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente