Vaig tenir l'honor de participar a la segona cimera de la Conferència de Nacions Sense Estat, que es va celebrar a Barcelona l'any 1989. A un nivell personal, allò em va servir per conèixer la gent que, pocs anys després dirigirien els nous estats europeus nascuts de l'enfonsament de l'URSS i a alguns dels líders que, encara avui, lluiten per assolir la plena sobirania de les seves nacions.

Allà, a banda de lituans, estonians, letons... hi havia representades les principals forces independentistes de les nacions de l'Europa Occidental: Galiza, Escòcia, Bretanya, Flandes, Euskal Herria, Països Catalans... i també hi havia una nombrosa delegació d'independentistes corsos.

La lluita de la nació corsa per la seva plena sobirania ve des de mitjans del segle XVIII.

La victòria de la coalició d'autonomistes i independentistes el 13 de desembre de 2015 a les eleccions corses suposa un impuls a aquestes reivindicacions.

El nou executiu cors, encapçalat per Gilles Simeoni, té l'increment del poder de Còrsega com un dels seus objectius principals per als propers anys. Si pot ser -i serà difícil-, amb un poder legislatiu propi, que fins ara només recau en l'Assemblea Nacional francesa.

El setembre de 2013 es va produir un fet històric quan l'Assemblea de Còrsega va demanar a París que canviàs l'estatus de l'illa al sí de la República Francesa per tal de garantir una autonomia incrementada, la cooficialitat de la llengua corsa i la creació d'un estatut de resident. Aquestes demandes varen tenir el suport dels nacionalistes corsos, però també de bon nombre de diputats de partits francesos: 46 escons d'un total de 51. El govern francès s'hi va negar.

L'avanç del sobiranisme cors (amb una ànima autonomista i una independentista) ha estat molt important aquests darrers anys i podem afirmar que la nació corsa també s'ha posicionat per ser en aquest procés d'ampliació interna de la UE que s'haurà d'abordar d'aquí a poc.