En política, la veritat i la sinceritat no són sempre valors absoluts. Com no ho són, per exemple, en l’educació dels fills. Per posar un exemple: pot ocórrer que un pare i una mare es posin a discutir davant els seus fills sobre si una cosa és d’una manera o d’una altra. I que no es posin d’acord sobre la qüestió. Segons com es desenvolupi la discussió, en un moment determinat, pot ser més important deixar de discutir que no escatir la veritat. No importa tant qui té raó, o si la cosa ha anat d’una manera o d’una altra, com evitar el trist espectacle d’una discussió sense sentit davant uns infants anímicament indefensos.

Ocorre igual a la feina. Moltes vegades ens podem embrancar en discussions estèrils que, de retop, poden afectar negativament la nostra relació amb els companys o la nostra eficiència com a treballadors. Per tant, el primer que hem d’aconseguir és jerarquitzar les discussions. Jo fa temps que, en un claustre de professors, només discutesc qüestions que em semblin prou importants com per gastar-hi l’energia. En les petites coses, si s’hi produeixen equivocacions, si es diuen inexactituds o si n’hi ha que van desencaminats –des del meu punt de vista- m’és ben igual. I no em fa obrir la boca ni un instant.

A l’hora d’actuar, hem de tenir present que de vegades la justícia és enemiga de la bondat, la veritat és enemiga de la bona convivència o la raó esdevé una enemiga ferotge de la comunió sentimental. Per tant, essent persones amb valors, hem de tenir, a cada moment, la capacitat de jerarquitzar-los, i, sobretot, d’entendre’n la relativitat. Mentre no es tracti, evidentment, de qüestions que considerem fonamentals.

Escric tot això pensant en la mala pràctica, perquè no la puc qualificar d’altra manera, que tenen algunes formacions polítiques que governen, de manifestar-se públicament en contra de decisions preses per socis de govern. Dit això, no m’agradaria que es reduís la categoria a través de caricaturitzar-la amb anècdotes. Estic parlant en general, però d’exemple per posar no me’n manquen. I de tots els colors polítics.

Comencem per les negociacions per formar govern a Espanya. Ja sé que tot plegat forma part d’estratègies en què tothom intenta treure avantatge per a la seua pròpia formació política. Però, fins i tot abans de fer govern, no ho trob bé, especialment si tenim en compte que algú n’haurà de formar, de govern. No em sembla bé, per exemple, que el PP avanci tota una sèrie de punts de govern, públicament, abans d’haver-ho discutit amb Ciutadans (que, ara mateix, es troba en negociacions amb el PSOE). Si volen que conflueixin en alguna reivindicació conjunta, primer s’hauria de donar a conèixer als interessats, abans de fer-ho públic per treure’n rèdit polític davant un determinat públic.

Com em pareix molt malament que, en plena negociació entre PSOE, Ciutadans i Podem, se’ns vagi desgranant allò que es va negociant, en un circ espectacular en què hi surten fins i tot llistes de ministrables. Mentre es negocia, no fa falta que el públic s’assabenti de les diferències entre els partits. Això no té res a veure amb la transparència. I confondre-ho el circ mediàtic amb la transparència no fa més que confondre bona part de la població.

Partint del fet que no trob que l’eliminació de les cabres des Vedrà s’hagi fet de la manera més adequada, i que fins i tot podria posar en qüestió la decisió en conjunt, globalment, pens que obligava els diferents socis de govern a fer-se’n corresponsables. I a donar suport al soci que s’ha trobat a l’ull de l’huracà de la discussió pública. De la mateixa manera que pens que, en la qüestió de com s’ha de distribuir la taxa turística, Podem té raó, però també pens que la perd tota fent-ho públic, en comptes de dirimir-ho amb el govern al qual dóna suport.

Per mi, qui forma part d’un govern i aireja públicament una diferència per treure’n un rèdit partidista (i no dubtem que generalment se sol fer amb aquesta finalitat), encara que la seua opinió coincideixi plenament amb la meua, perd tota credibilitat. Perquè la qüestió no és si té raó o si no, sinó si el fet de tenir raó es troba per damunt de la lleialtat deguda entre socis d’un mateix govern. Qui pensa que pot usar els errors d’un soci de govern per créixer en suport electoral comet, al seu torn, un error gravíssim, perquè descohesiona el govern en qüestió. I, a les Balears, les esquerres ja han perdut les eleccions dues vegades per manca de cohesió dels governs que han format.