Com que la realitat és rica en detalls, fixem-nos-hi! Gràcies, senyor, gràcies, us agreixo l’oferiment i l’accepto. Segons la premsa, aquestes paraules les va dir Pedro Sánchez al rei, després que Felip VI li va oferir la possibilitat de formar govern. Un parell de dies abans, durant una compareixença davant els mitjans, Pablo Iglesias va dir que el rei tenia raó, si estava enfadat, perquè els diferents portaveus s’hi havien presentat, a l’audiència, sense haver fet els deures obligatoris. A hores d’ara, si repassam les propostes, veurem que cap dels partits suposadament republicans que negocien un futur govern espanyol, no ha posat dins el programa de mesures la viabilitat d’un referèndum sobre el model de govern de l’estat, Monarquia o República.

Crec que aquest resum de fets recents que he descrit esdevenen d’aquesta manera perquè hi ha un precedent. Deiem la setmana passada que el franquisme havia triat els Borbons com a successors del règim autoritari. Avui faré referència a un altre esdeveniment històric: l’esquerra espanyola va acceptar l’envit franquista. Ja sé que sobre els fets que contaré hi ha hagut prou divulgació, que no contaré res de nou, però com que només ens sobten les coses que no hem sabut preveure, crec que convé recordar-les, com a mínim als joves menors de cinquanta anys. Per si no hi han reparat.

Fa anys que Moisès Broggi ja ens va advertir que la democràcia espanyola no ho és de debò. Crec que els primers temps de la denominada transició democràtica ja indicaven que les coses no podien anar bé. No ho vàrem saber preveure o vàrem tenir por; és per aquest motiu que avui en dia tanta gent opina que aquest període va ser un engany. Els denominats Pactos de la Moncloa varen ser un fita, d’aquest frau democràtic. Llavors la monarquia ja tenia el suport de la dreta i amb aquest acord va aconseguir estabilitat institucional, amb el suport del PSOE, dels sindicats majoritaris, (UGT i CCOO) i de les patronals, naturalment. En aquell moment el Partit Comunista de Carrillo encara es mantenia a l’expectativa.

L’any 1978 arriba la Constitución que obtingué el suport del Partit Comunista, a canvi de la prèvia legalització. El preu que va pagar la democràcia va ser el de marginar definitivament el republicanisme; gairebé res, va dir aquell! La democràcia permetia parlar de la República, però no reivindicar-la seriosament. Talment ara. Els anomenats padres de la Constitución, n’hi havia de tot color, varen saber tramitar, molt hàbilment, la fase institucional que els va permetre donar legitimitat a la monarquia: la definició del model de govern de l’estat com a monarquia parlamentària és una prova concloent, i encara tenien la barra d’afegir-hi que la sobirania residia en el poble. Com que ens ho vàrem creure, ara som allà on ens pertoca. El jovent actual té tot el dret del món a passar comptes.

El gran consens al voltant de la Constitución ho abastava tot. Per què demanar al poble si volia República o Monarquia, doncs? La denominada transición ho abastava tot, tanta cosa era que, segons algunes interpretacions crítiques –estudis publicats per investigadors que no s’han empassat les versions oficials-, fins i tot el cop militar del mes de febrer de 1981 no va ser més que una escenificació que va servir, les conseqüències que tengué, per acabar d’arrodonir el crèdit democràtic que havia de menester Juan Carlos I. Aquell pronunciamiento, de rebot, va servir per a fermar algun descontrol, per exemple l’auge dels nacionalismes exacerbados. Per tal de reconduir la situació i prescindir, definitivament, dels serveis del general Alfonso Armada, el primer que varen fer, superat el pronunciamiento, va ser aprovar la LOAPA (Ley de armonización del proceso autonómico). Al marge de totes aquestes trifulgues que varen permetre dotar de credibilitat democràtica el monarca, només hi restaren el PNB, ERC i l’esquerra abertzale.

Fins ben entrats en els anys noranta tot l’argumentari polític –com si ens haguéssim d’empassar una acumulació de fatalitats- va estar destinat a promoure els beneplàcits que representava la monarquia. La Monarquia surt més barata que la República, ens deien. Hem de donar les gràcies a la monarquia, únic camí possible d’accedir a la democràcia. Juan Carlos I, tanmateix, era més amic de l’esquerra, de Felipe o de Carrillo, que d’Aznar, ens volien fer creure. Altre pic: tanmateix, les repúbliques europees, França o Itàlia, Berlusconi o Sarkozy, disten de ser exemplars. Els qui volen la República, insistien, no són més que quatre moixos que no toquen de peus en terra. I d’aquesta manera el poble menjava morena, fins que a partir de finals dels anys noranta la cosa es començà a desbaratar.

Havia d’arribar la crisi econòmica, més crisi econòmica del que és habitual, volem dir; les despeses –fora d’òrbita- sumptuàries de la família real; els escàndols amorosos; Urdangarin; l’envelliment dels protagonistes –la reina començava dir algunes inconveniències, més desbarats i tot que el rei- tot semblava que se n’havia d’anar en orris. Era l’època en què Carrillo va haver de sortir escapat a proporcionar auxili: plantejar ara la República és deixar el rei a mans de la dreta, va declarar poc abans de morir.

I d’aquesta manera fins ara, època en què el neoliberalisme engega massa i arreu els motors, encara. Com que els partits polítics, pricipalment els majoritaris, han hagut de prestar servei, precisament perquè la sobirania no resideix en el poble, s’han vist abocats a mostrar el llautó. Fins Syriza s’ha instal·lat en el conformisme. Dues dades actuals fan pensar que Felip VI pot estar tranquil. L’anunci de la fiscalia de l’estat i dels advocats que tenen un pla B per salvar Cristina de Borbó i l’evidència que Sánchez i Iglesias posaran en el programa la línia vermella que permetrà salvar la Corona. Encara sort que ara el nacionalismo periférico ha esdevingut independentisme, única penyora que tenen pendent els polítics espanyols per mor dels seus grans pecats.