Vinculació fora de dubte de la qual encara ara en pagam les conseqüències perquè hi ha certs aspectes de la vida que no muden, semblen imperibles. Hi vaig pensar quan vaig sentir dir a l’advocada Ripoll que la cèlebre campanya institucional, Hisenda som tots, no va ser més que propaganda enganyosa. També hi vaig pensar quan vaig llegir que la regidora d’Alacant, Marisol Moreno, ha estat condemnada a pagar 6.000 euros “per injúries al rei al marge de les seves atribucions”.

Llavors vaig pensar que els privilegis de classe i els busos de poder de la corona espanyola tenen un origen polític feixista, d’ençà de la darrera restauració borbona. Vaig fer una recopilació; gràcies, per tant, als historiadors que ens permeten defensar la memòria perquè si hem d’entendre la conjuntura actual, la que determina la cort de Felip VI, primer ens convé administrar una collita de dates i de fets.

La llei de successió de 1947 va permetre que Franco i Juan de Borbon arribassin a un acord que possibilità un pacte, el de les anomenades Basses institucionals de la monarquia espanyola. Aquest legislació va permetre al règim de Franco encarregar-se d’adoctrinar un descendent d’Alfonso XIII, el futur rei Juan Carlos I. La connivència entre els tradicionalistes monàrquics i el franquisme, doncs, venia d’enrere.

Convé recordar que en haver de partir cap a l’exili, escopetejat per un poble cansat d’abusos i corrupció, Alfonso XIII va donar suport a la dictadura de José Antonio Primo de Rivera. La tria de països que feren els Borbons foragitats, durant l’exili, tampoc no va ser casual; els països seleccionats foren la Itàlia de Mussolini i Portugal, a on comandava el dictador aficionat a torturar, Antonio de Oliveira Salazar. Aquesta protecció va ser la que varen triar els Borbons.

Pocs anys després de la proclamació de la Segona República els feixistes pegaren el cop d’estat. Ho feren amb una aliança de forces indissimulada, els tradicionalistes monàrquics, els falangistes, els militars i el catolicisme redemptor de tota aquesta tropa alçada amb violència. La unió entre els tradicionalistes monàrquics i Franco va ser conjuntural i també estratègica: exterminar primer els representants del poble i després posar ponts per tal de facilitar la continuïtat de l’autoritarisme, d’una manera o altra.

Després, aquesta aliança estratègica va començar a agafar forma. Llei de successió de 1947; llei de principis fonamentals de 1958; llei orgànica de l’estat de 1967...Espanya havia reconvertit el seu corpus legal amb l’objectiu d’emparar el que es va denominar estat convertit en regne. Ja tenim els Borbons lligats al Movimiento Nacional, és cert; però també va ser un acte de retribució del règim pel suport del tradicionalisme monàrquic, obtingut el 18 de juliol de 1936.

A finals dels anys 60 del segle passat, Franco va jugar diferents cartes successòries. Carrero Blanco; Juan Carlos I i fins Alfonso de Borbon y Dampierre, fill del germà del legítim hereu de la corona, Juan de Borbon, a qui casaren amb la néta de Franco, Carmen Martínez Bordiu. Naturalment que cap de tots aquests possibles successors de Franco no tenien cap formació democràtica. No els calia, tal com aviat demostrarien els esdeveniments.

Francisco Franco no va tenir manies, es va carregar fins la línia natural successora de la corona, arribant a l’extrem d’enemistar Juan Carlos I amb els seu pare, Juan de Borbon. A partir de finals dels anys 60, Franco treia contínuament a exhibició Juan Carlos: l’objectiu també era allargar tot el possible el seu mandat fent veure al poble que tenia preparat un relleu. L’enemistat entre Juan de Borbon i el seu fill va ser de tal calibre que fins l’any 1977 el pare no va renunciar formalment als drets dinàstics, gairebé dos anys després que Juan Carlos I fos proclamat rei.

El mes de juliol de 1969 les Corts franquistes nomenen Juan Carlos de Borbon successor a la Jefatura del Estado a título de Rey. Va ser en aquell moment que el responsable de restaurar de la monarquia va jurar les lleis fonamentals del règim franquista i els Principios Inspiradores del Movimiento Nacional, el programa que va permetre, ni més ni manco, el cop d’estat militar contra la democràtica Segona República. En aquell moment va quedar clar que el tradicionalisme monàrquic rescabalava els serveis prestats al feixisme.

Després havia d’arribar la resignació de l’esquerra espanyola i en una segona fase immediata la denominada transición democràtica, etapa sota control de l’exèrcit i un aparell de l’estat, especialment l’administració de justícia, pletòric de franquistes. De llavors ençà encara ningú no ha estat capaç de sotmetre a referèndum la figura del rei. Encara pitjor; en unes celebrades declaracions que va fer Santiago Carrillo, pocs anys abans de morir, va dir que plantejar avui en dia la república seria deixar el rei a mans de la dreta. Aquesta perla la va regalar l’any 2009.