Cinc anys de viatge a bord del célebre Beagle, transformaren el Darwin creacionista en evolucionista. Les observacions i experiències realitzades durant la travessia el varen convèncer que els éssers vius havien sofert transformacions al llarg de la història de la Terra, una historia marcada per canvis constants com així ho demostrava el registre fòssil.

La idea d’evolució no obstant no és de Darwin. A finals del segle XVIII i principis del XIX, el fet que els éssers vius havien canviat al llarg del temps era conegut i començava a acceptar-se dins la comunitat científica. La gran aportació de Darwin és la idea de la selecció natural. Una vegada arribat a Anglaterra, la seva gran obsessió va ser descobrir quina era la causa del canvi i va trobar la resposta en l’obra de l’economista Malthus Assaig sobre el principi de la població. En aquesta obra Malthus mostra la diferent forma de creixement que tenen la població i els aliments: mentre que la població creix de forma geomètrica, els aliments ho fan de forma aritmètica. I d’això l'autor n’extreu dues conclusions: en primer lloc que s’arribarà a un punt que si no es controla la població no hi haurà aliments per tots; i en segon lloc, arribats a aquest punt, es produiran conflictes pel control dels recursos. Hi haurà una lluita per l’existència. Això ho deia l'any 1789.

Independentment de les propostes, molt discutibles, que feia Malthus en relació als controls de la població, la seva obra és la base sobre la qual s’ha construit el pensament ecologista, que té com a postulat fonamental que en una Terra limitada no hi pot haver un creixement il·limitat. L’oblit d’aquest principi és la causa principal de tots els problemes ambientals.

El que va fer Malthus és una operació molt freqüent en ciències: va elaborar un model sobre la relació entre població i aliments per determinar la seva evolució en el temps. A partir d’unes condicions inicials i tenint en compte determinades variables, va fer una predicció. La capacitat de predicció, perfeccionada per les ciències, és pròpia de l’espècie humana. No hi ha cap espècie que sigui capaç d’anar cap envant i cap enrera, és a dir, ser capaç de reconstruir el passat i preveure el futur. Una gran part de l’èxit (o del fracàs, segons es miri) evolutiu de la nostra espècie es deu justament a poder anar més enllà del present i estendre el nostre coneixement superant el nostre límit temporal (la consciència de la mort n’és una conseqüència, positiva o negativa, però això és un tema que per si mateix ja requereix un altre article).

Per molt bé que estigui fet el model, la nostra capacitat de predicció, tanmateix, no és absoluta. Hauríem de parlar de graus o de probabilitats quan pensam en la predicció. Hi ha fenòmens que són fàcilment predictibles i en canvi d’altres no ho són tant. Com més complex és un model, com més variables intervenen, més difícil és la predicció. Un dels models més complexos que hi ha és el del clima. Hi ha tants factors que influeixen en el sistema climàtic que es fa bastant difícil preveure la seva evolució. Aquest era un dels arguments (ho va utilitzar un “expert” en la matèria, el senyor Rajoy) que es donava per desacreditar els informes que indicaven les conseqüències que tendria el canvi climàtic. Poc a poc, probablement massa poc a poc, la força dels fets s’ha anat imposant i actualment, hi ha molts pocs que dubten d’ell i de les seves conseqüències. Efectivament, sabem que el canvi climàtic és una realitat i que aquest canvi ha estat causat per l’espècie humana, especialment per la utilització de combustibles fòssils. Lògicament si ha estat causat per certes activitats humanes només un canvi d’aquestes podrà, no evitar, però sí disminuir la gravetat dels seus efectes.

Crec que és important destacar en tot aquest procés el paper de les ciències que segueixen sent les eines més fiables que tenim. No són infal·libles, però són fiables. Però hi ha un altre aspecte que cal esmentar: davant casos en que es preveuen conseqüències greus, i el canvi climàtic ho és: ens hem de situar en l’escenari pitjor i actuar decididament per evitar-les o, en tot cas, per disminuir la seva gravetat. Si les coses poden anar malament, preparem-nos pel pitjor.

Què ens diuen els experts? Ens diuen que estam immersos en un procés de canvi climàtic global que implicarà, si no es prenen mesures, un augment de entre 1,5ºC i 4,5ºC la temperatura mitjana de la Terra a finals d’aquest segle (ha pujat 0,74 ºC als darrers 100 anys segons l’ONU), una pujada del nivell de la mar  entre 26 a 98 cm per l’any 2100 (ha pujat uns 3,2 mm/any, entre 1993 i 2010), es calcula que entre 20 y 30 % d’espècies de plantes i animals es trobaran en risc d’extinció especialment les espècies endèmiques segons la FAO, augmentaran els fenòmens climàtics extrems (segons l’ONU 120 milions de persones hi estaran sotmeses), canviaran els patrons climàtics locals.... Una crisi ambiental en tota regla. Ja s´ha dit que el procés és inevitable i no es pot aturar, però si s’actua de forma immediata i decidida encara estam a temps d’evitar les conseqüències més greus. La cosa pinta malament si no es fa res o si les mesures són insuficients, perquè simultàniament amb la crisi ambiental s’originarà una crisi social (desplaçamanet de poblacions), una crisi política (conflictes per l’explotació de recursos) i crisi econòmica (problemes derivats per les sequeres, falta de recursos...). La crisi ambiental es convertirà en la crisi de les crisis, la tormenta perfecta.