El racisme lingüístic a Espanya

La mort de les persones és un misteri durant tota la vida, no aprenem a morir perquè el traspàs –ajornat només a causa de la fortuna- esdevé sempre com un imprevist, igual que l’esglai que ens provoca una llum elèctrica que s’apaga per una pana. La mort de les llengües, en canvi, és a causa d’un procés que transita enmig de cops, sotragades que són avisos. Ningú no pot dir que l’apropiació de drets en exclusiva no és una actitud racista, una alarma que s’encén i la nostra obligació és atendre els auguris que propaga la legislació espanyola.

El professor valencià Ferran Suay va ser a Palma, fa un parell de setmanes, convidat per l’associació Jubilats per Mallorca. Va impartir una conferència titulada Racisme lingüístic a Espanya i ens va dir que la conferència la va impartir a Estrasburg dia 8 d’octubre, un dia abans que el rei Felip VI hi fes un discurs farcit d’advertiments. El rei va dir, per exemple, que a Espanya cap llengua no era discriminada. El borbó va voler donar lliçons de democràcia –ell que no és demòcrata. Estam avisats doncs que el rei dels espanyols diu mentides.

Suay va anar a Estrasburg convidat per l’eurodiputat Jordi Sebastià, membre de l’ONG Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística (ELEN), defensora de les llengües sotmeses a minorització. Suay va fer la compareixença davant l’Intergrup per a Minories Tradicionals, Nacionals i Llengües. Aquesta estrambòtica denominació ho és perquè els espanyols i els francesos varen vetar el nom inicial proposat: Intergrup de nacions sense estat. El professor no va poder fer la conferència en català i va triar l’anglès com a llengua alternativa, cosa que va provocar enuig i gros entre els representants espanyols. Un altre avís del qual ens convé prendre nota.

El contingut de la conferència es basa en l’informe que ELEN va lliurar a la ONU amb ocasió de l’examen que d’una manera periòdica fa aquest organisme sobre drets humans, examen que Espanya no va superar. Suay va definir el català com a llengua minoritzada, no minoritària, i es va referir a Europa com a club d’estats (partidaris de les elits, va pensar un servidor quan el professor parlava) que legisla sobre drets lingüístics però que mai no imposa sancions (per incompliment d’aquesta normativa europea). La UE sanciona si els estats no preserven peixos o plantes, però no sanciona si els drets lingüístics dels catalanoparlants són vulnerats. Va denunciar també que les formes d’exercir el racisme clàssic han canviat: els funcionaris que representen els estats ja no malmenen els negres, però poden malmenar un català que vol parlar la seva llengua. Racisme institucionalitzat. Va advertir que el racisme premeditat ja el demostra una retòrica explícita i la denominació de conceptes usats amb tota normalitat: llengua culta; llengua de tothom; llengua de convivència; llengua útil; llengua inclusiva; llengua d’estructura lògica (l’única que s’escriu tal com es parla, diuen els que en to racista es desentenen de la parla dels andalusos o dels argentins)...La llengua castellana, naturalment. Altre pic estam avisats, el català és bo si el parlam amb la parentela.

El professor va fer ironia quan va dir que els monolingüistes castellans només esmenten el bilingüisme allà on el català té força i que de trilingüisme només en parlen a les Illes. O és que a Madrid la gent no sent parlar tantes llengües com a Mallorca? Encara més, va advertir Suay. Del TIL va dir una cosa que nosaltres ja hem sentit dir, però està bé contar la versió per Europa: implantació d’aquest model per dificultar l’aprenentatge del català a fi que una futura ignorància dificulti l’ús social i, per tant, el requeriment. A les escoles públiques de la península l’oferta d’aprenentatge d’anglès és tan deficitària com pugui ser per aquí i per allà a ningú se li acut implantar cap TIL. Qui té diners va a les escoles d’elit i s’ha acabat el bròquil.

Suay va completar la intervenció informant que va denunciar, com a exemple de racisme lingüístic, els casos de Saïda Saddouki o el del valencià Carles Mateu Blai, un jove que va patir un incident amb la guàrdia civil de trànsit. La jutgessa que va dur el cas va posar a la sentència que Mateu havia utilitzat el valencià amb la voluntat expressa de dificultar la investigació de la policia espanyola. De les conseqüències que va tenir la sentència, Mateu va perdre la feina. La conferència va acabar amb un advertiment: els abusos per motius lingüístics no s’han de denunciar a la direcció general de política lingüística, s’han de denunciar a la direcció general de justícia, o a un organisme amb competències similars, perquè estam davant una violació de drets humans tipificada arreu pels organismes internacionals diversos que hi ha. Per tant, una conferència plena d’avisos. No tenim excusa.