És molt curiós que els poderosos parlin cada vegada menys del deute. Del deute privat, principalment de les grans corporacions bancàries, convertit en deute públic, és clar. Ara tota la cohort “manostijeras” neoliberal parla molt més del dèficit; però no del dèficit democràtic o del privat, el que interessa és controlar manu militari el dèficit públic, sobretot de les administracions que destinen la major part dels seus pressuposts a serveis públics bàsics com educació, sanitat, serveis socials i atenció a les persones en situació de dependència que presta l'administració autonòmica.

Però quant ens costa el manteniment del deute que té la Comunitat Autònoma de les Illes Balears? Fins a quin punt el pagament dels interessos i del capital que va vencent d'aquest deute incrementa l'esmentat dèficit? O es trenca aquest cercle viciós de pagament del deute que afecta el dèficit i, per tant, no queda més remei que aplicar retallades, o no sortirem de l'estafa de la crisi. El professor Josep Fontana ho explica molt bé: “El que els ciutadans paguen avui amb retallades, atur i sacrificis són els deutes gegantins d'unes entitats financeres per poder repartir beneficis i comissions als seus dirigents i a uns còmplices polítics que primer els van deixar fer i després van acceptar que fos l'estat qui assumís el problema de bancs i caixes, però no dels milers de famílies que han estat desnonades quan la crisi engendrada pels especuladors les ha deixat sense recursos per pagar les hipoteques” (El futur és un país estrany, pàg. 61).

És, doncs, necessari plantejar-se, si més no com a hipòtesi, si s'ha de pagar o no pagar aquest deute, si tot el deute és legítim i a quant ascendeix la suma d’aquest deute il·legítim perquè la seva causa és la corrupció, la negligència o l'extorsió financera. Per això és fonamental no només saber a quant ascendeix el deute i com es va liquidant (a mitjans de 2013 el Govern de les Illes Balears destinava tres milions d'euros diaris a pagar als bancs el que “els devia”), sinó saber per què s'ha contret aquest deute i que en aquest procediment participi la ciutadania. Per impulsar aquests processos de transparència i empoderament ciutadà, ja fa alguns anys sorgiren per tot el món les Plataformes Auditoria Ciutadana del Deute (PACD), internacionalment agrupades entorn a International Citizen debt Audit Network.

El cas és que quan vaig llegir que segons els pactes de l'Acord de Governabilitat de les Illes Balears signats per PSOE, MÉS i PODEM “Es realitzarà una Auditoria del Deute amb mecanismes de participació ciutadana”, em vaig alegrar i vaig pensar que s'anava pel bon camí. Fa algun temps que estic neguitós pel silenci i la inacció sobre aquest compromís. Però la setmana passada del neguit vaig passar a la preocupació en llegir a la premsa que la portaveu parlamentària de PODEM, Laura Camargo, retreia al Govern “que no s'hagi fet una auditoria del deute, que suma 9.000 milions.” Que jo sàpiga, ningú de l'entorn governamental ha respost a aquest retret de la dirigent dels podemites illencs, i  tanmateix no voldria interpretar aquest silenci com un soroll d’incompliment del compromís adquirit. Per això és urgent que es concretin els mecanismes de participació ciutadana (tenint en compte que tenim una Conselleria que nominalment, abans que de cultura, és de participació i transparència, de bon segur no hi haurà major dificultat que la voluntat política) i es doni el sus a l’Auditoria del Deute promesa. Perquè seguríssim que ningú està d’acord en fer cas al poc recomanable Carl Schmitt  que no s’estava d’ afirmar que “l'avantatge dels governs de coalició és que permeten no haver de complir el programa”.