La matinada del dia 15 d’octubre ha fet exactament setanta-cinc anys de l’afusellament, de l’assassinat, de Lluís Companys i Jover, president de la Generalitat de Catalunya. Companys va ser l’únic president democràticament elegit, líder d’un país democràtic, que va morir a causa de la Segona Guerra Mundial. No es tracta d’una dada menor. Crec que, només per aquest fet, el fet s’hauria de commemorar arreu d’Europa, com a símbol del que mai no hauria de poder tornar a passar.
Vaig ser testimoni presencial, a Barcelona, de l’acte solemne en què l’ambaixador de França i l’ambaixador d’Alemanya, conjuntament, al Palau de la Generalitat de Catalunya, a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona, varen demanar perdó pel vil assassinat del president Companys. Tots dos països en tenien una part de culpa, encara que no fos la màxima. Alemanya, perquè varen ser les SS les que detingueren Companys i el lliuraren a Franco. França –aleshores ocupada per Alemanya- perquè el president Companys va ser detingut dins territori francès. L’acte va ser solemne i emocionant. Alemanya i França acceptaven la seua culpa en la mort de Companys i en demanaven, solemnement, perdó, al poble de Catalunya.
Els representants nacionals del país que va assassinar Companys, emperò, encara no han demanat perdó ni han fet res de res (que no fos, sovent, insultar la memòria del President). I no s’hi val a dir que ara Espanya té un govern democràtic, que no té res a veure amb el franquisme, etc, etc. Tampoc a França manen els de Vichy, actualment. Ni a Alemanya tiranitzen els nazis. Però ambdós països han assumit que els vils criminals que portaren Companys davant el pelotó d’afusellament eren, en part, dels seus països. Ambdós països han assumit que el President va ser detingut dalt sòl francès (i França no el va poder o no el va voler defensar) i que els que el varen detenir eren alemanys (encara que no tenguin res a veure amb el govern democràtic actual). És perquè, precisament, actualment hi ha un govern democràtic, tant a França com a Alemanya, que aquests països assumeixen les seues malifetes històriques. El que varen prèmer el gallet, emperò, eren espanyols. I ara callen com a morts.
Ja sé que la figura de Lluís Companys és una figura històricament controvertida. Els catalanistes més independentistes troben que no ho era prou (encara que va proclamar l’Estat català –un estat efímer, llavors- l’octubre del 1934). El solen mostrar com a contrapunt d’un patriota de pedra picada com era Francesc Macià, qui, malgrat tot, va haver de renunciar a la recentment proclamada República Catalana, l’any 1931, per recuperar una Generalitat de Catalunya, més dependent i escarransida. Fins i tot hi ha historiadors que afirmen que, al principi de la guerra (in)civil del 1936-39 hi va haver un complot dins els sectors més catalanistes d’ERC per assassinar el president Companys. En la mateixa línia de controvèrsia, hi ha qui acusa companys d’haver permès els desordres revolucionaris del principi de la guerra. Però historiadors com el monjo montserratí Hilari Raguer recorden que Companys va fer mans i mànigues per salvar milers de religiosos d’una mort segura a mans dels escamots anarquistes o comunistes.
Tots coincideixen, emperò, en el fet que la mort de Companys dignifica (segons els detractors), o dignifica encara més, la seua vida i la seua acció de govern. Des de fa setanta-cinc anys, per als catalans (i per a tots els que senten un mínim de solidaritat amb el poble de Catalunya), Lluís Companys i Jover és el president màrtir. Va morir amb la consciència tranquil·la, convençut que havia fet el millor per a la seua gent, malgrat no haver pogut evitar la tragèdia.
Que els jutges del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya hagin cridat a declarar el president Artur Mas exactament en el 75è aniversari de la mort de Companys, als jutjats situats a l’Avinguda Lluís Companys, és una estupidesa de tals dimensions o una provocació tan bàrbara que desacredita, aquest fet tot sol, qualsevol sentència que aquests individus puguin emetre.
qui era aquest sinistre personatge:
– Lerrouxista, antinacionalista y rabassaire en su juventud, y conocido por disolver sardanas a golpe de estaca, según recuerda su amigo Rossend Llates.
– Apodado El pajarito cuando ejercía de abogado de los terroristas de la CNT.
– Afiliado a la masonería, sociedad secreta alejada de la transparencia democrática.
– Fundador por Decreto de Presidencia del Comité de Milícies Antifeixistes de Catalunya (26 de julio de 1936), responsable de miles de paseos, fusilamientos, torturas y asesinatos, y creador de decenas de chekas infernales.
– Nombró conseller de Gobernación a Dencàs, creador de los “escamots” militarizados de Estat Català y autor de frases como “nuestro odio contra la vil Espanya és gigantesco” (17 noviembre 1934), al que ordenó preparar un “Comité Militar Revolucionario” en mayo de 1936, entregar 20.000 fusiles a revolucionarios adictos y alistar 8.000 voluntarios para “preparar la resistencia armada”.
– Nombró conseller a Ventura Gassol, que en Vendrell arengaba al pueblo diciendo “tendréis que acudir de nuevo a Barcelona esgrimiendo las hoces” (1934). Nombró Jefe de los Servicios de Policía a Miquel Badía, que convirtió la Jefatura en cámara de martirios y torturas. Es sospechoso de ordenar su asesinato en 1936, movido por celos a la amante de ambos, Carmen Ballester.
– Dió un golpe de Estado contra la República legítima (6 octubre 1934), de la cual había sido Ministro de Marina, incurriendo en delito de rebelión militar, contribuyendo al estallido de una guerra fraticida y causando 107 muertos en 10 horas.
– Firmó la proclama radiofónica de Dencàs el 6 de octubre de 1934, llamando a la “toma militar” de Barcelona por el “Somatén Republicano de Cataluña”. Promovió ese día el reparto de armas a los anarquistas en la Plaza Universidad.
– Firmó decretos de confiscación de bienes de la Iglesia y de honrados ciudadanos (5 agosto 1936), colectivizó ilegalmente unas 500 fábricas, implantó el comunismo libertario en Cataluña con sus decretos económicos (25 enero 1937), mientras sus consejeros de Economía (Tarradellas) y su delegado en Francia (Puig y Ferreter) rapiñaban el expolio para asegurarse un exilio desahogado.
– Bajo su mandato fueron asesinados 8.129 catalanes, la mayoría sin juicio, entre ellos el 3er presidente de la Generalitat desde su restauración, Jiménez Arenas. Firmó sentencias de muerte contra mujeres y civiles, incluso de un pobre hermano de La Salle por saber latín; fueron eliminados 47 periodistas.
– Organizó infernales campos de concentración, como el de Omells de Na Gaia, donde “tot el terme estava sembrat de cadàvers”.
– Promovió la mayor persecución religiosa de la historia de Cataluña, ejecutada por el Comité de Milicias que él fundó. Fueron asesinados 4 obispos, 1.536 sacerdotes (el 30% del clero catalán) y miles de católicos sólo por serlo. Prohibió el culto católico y destruyó 7.000 edificios religiosos. Contestó así cuando la revista francesa L’Oeuvre (agosto 1936) le preguntó sobre la restauración del culto católico: “¡Oh, ese problema no se plantea siquiera, porque todas las iglesias han sido destruidas!”.
– Destruyó el patrimonio artístico catalán, incluida la quema de la Sagrada Familia y de los lienzos de Borrell en la Merced. Ordenó el robo del patrimonio artístico de Montserrat, incluidos el La Fontaine de Jacinto Rigau-Ros y el San Juan Evangelista de El Greco.