cielo claro
  • Màx: 33°
  • Mín: 26°
26°

Rato per estona

Durant aquests tres mesos de silenci a les planes imaginàries d'aquest diari no crec que hagi perdut el cap. No us negaré que no hagi pogut patir una certa degradació inherent al pas del temps. Però el pendent no ha estat tal que m'hagi menat al rost d'un incipient gonellisme. Ara no us propòs la substitució d'un mot nostrat per un castellanisme castís i molt arrelat. Simplement un joc de paraules. I és que en menjarem per estona de Rato. Això sí, protegit. No de bades, tan alta institució de l'estat va merèixer els honors de ser rebut pel cristianíssim ministre de l'interior, Jorge Fernández Díaz. En un acte – el confessionalisme té aquestes servituds-  d'estricta caritat cristiana. Si tu i jo, amic lector, no som rebuts per tan altes autoritats no és que no ens ho meresquem. Segurament serà perquè hem topat un poc malament, amb la quota caritativa exhaurida. O potser perquè els nostres pecats, els pecuniaris inclosos, no són prou grossos per incitar les més altes columnes governamentals  a una obra de misericòrdia. Tan se val espiritual com corporal.

En canvi, el ministre de l'interior, en la seva via ascètica vers el cel – o com a mínim el purgatori, Dante fa anys que va escriure la Comèdia per donar-nos la primícia d'haver-se'l trobat en les darreres tavelles dels més abscòndits cercles infernals- sí que va considerar oportú rebre'l. Repassau les obres de misericòrdia, les ben canòniques i jutjau vosaltres mateixos. Jo us puc estalviar la guguelejada i apuntar-ne unes quantes. Entre les corporals hi trobam rescatar els captius i visitar els malalts i els presos. Entre les espirituals, donar bon consell a qui l'ha de menester, corregir al qui va errat, consolar al trist i al desconsolat, perdonar les injúries per amor de Déu, sofrir amb paciència les flaqueses i les molèsties del germà proïsme. Quants d'anys d'indulgència no es guanyà el ministre amb una visita de no res al seu despatx? I això que s'hi jugà bona part de la seva reputació – més calvari, encara-

N'Aznar és un element profètic. No cal menystenir les seves ventositats dèlfiques. En el seu moment va dir que en Rato era el millor ministre d'economia per a Espanya. I la va encertar de ple, sobretot si tenim en compte aquesta visió tan reduïda – i encara que no s'ho creguin, sectària- de la seva pàtria. D'economia en sabia molta! Sobretot de com fer -presumptament això sempre- lliscar les corrioles, girar els embuts dels trulls i premsar les olives per tal que tot l'oli caigués dins el mateix setrill, el seu. Per tant, també convé agafar com a auguris els mots que darrerament ha dedicat a Catalunya i al seu procés, l'expresident.

Ja que parlam de n'Aznar, el pobre l'hem de compadir una mica perquè es troba tan enfeinat a ensinistrar en Rajoy que no ha tengut temps d'acompanyar don Rodrigo a veure les instàncies judicials. Tot i que comparteixen alguna cosa més que una bona amistat. Si n'Aznar va dir allò que ell podia beure el que li donava la gana, d'alcohol s'entén, i llavors conduir com li sortia dels oremus, en Rato també té la cera del corpus de passar-se els semàfors en vermell en el seu èxode vers reductes més habitables que la sortida d'uns jutjats on, a més de premsa àvida de carnassa, si ajunten quatre desenfeinats que criden i criden. També per a la resta del PP, Rato és com un espectre, una ànima en pena, inexistent, ingràvid. Per això es passeja i es passejarà d'ací i d'allà sense que ningú no li faci gaire els comptes.  Aixoplugat per preferents – o actituds preferencials- i fent-li mitja dotzena de cossigolles perquè la gent vegi que la justícia és ràpida i contundent. I sobretot, exemplar. I si no ho creis, mirau qui tenen a la presó: la Pantoja. Tot un símbol, de folclorisme inclòs. Judicial? Això ho deix a la teva consideració.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.