Aquell 19 de desembre de 2013 vaig ser al Parlament i vaig viure amb ràbia i una certa impotència l'aprovació de l'anomenada Llei de Símbols amb la qual, els representants dels colons, intentaven prohibir-nos l'ús dels nostres propis símbols.

Aquest dimarts he tornat al Parlament per viure, amb certa emoció i alegria, la derogació d'aquella llei censora.

Tant aquell dia com aquest, no he pogut evitar cert neguit per l'actitud poc empàtica dels membres del PP amb la societat que, almanco en part, se suposa que representen.

No per previsible i prevista, deixa de ser esperpèntica i al mateix temps insultant l'apel·lació al consens que feien ahir en seu parlamentària els representants del PP.

Es pot tenir més poca vergonya? Es pot ser més fals?

Ja he explicat en d'altres ocasions la reunió que, en tant que representant de l'OCB, vaig fer amb els representants del grup parlamentari del PP (Fernando Rúbio, Margalida Prohens i Ana Maria Aguiló) durant la vaga de fam per la Llengua dels jubilats per Mallorca. A banda del fet ja explicat de que la senyora Aguiló va afirmar que ella sabia que els vespres dúiem «bocadillos de jamón» als vaguistes de fam i de desafiar-nos a que la següent vaga de fam «arribàs fins al final», la conversa va girar a l'entorn de la ruptura del consens que significava la seva política lingüística.

Els vaig dir (i posteriorment ho vaig escriure a més d'un article) i estic segur que ho recorden, que rompre el consens aleshores era equivocat també per als seus interessos. Rompre el consens sempre té conseqüències. La més habitual és que, quan estàs en minoria, no tens cap legitimitat per reclamar cap tipus de consens.