La guerra que ens ha declarat l’economia neoliberal imperialista i el nacionalisme de l’estat espanyol no ha de menester, de moment, l’exercici d’una violència explícita a Europa, sinó és a condició que consentim a fer bonda. Ens commuten la pena de patir violència armada a canvi de pagar penyores com ara l’acceptació resignada de la minva de llibertat. Esbucar l’estat de benestar també ho hem de permetre i l’anorreament els drets lingüístics, la subordinació de les cultures indígenes i de les institucions democràtiques. La democràcia en orris, en definitiva.

Avui en dia les guerres ja no són les convencionals de finals de segle XIX o principis de segle XX; als països on hi ha civilització occidental, volem dir. No cal proclamar formalment cap declaració de guerra solemne; el conflicte se sobreentén; l’advertiment és un poc tàcit però no del tot, hem de poder arribar a entendre l’observació que ens fan; la nostra intuïció l’ha de percebre. Avui en dia ja no cal fer cops d’estat a l’estil del que varen organitzar contra el govern democràtic i legítim del president Salvador Allende, l’any 1973; llevat, potser, en algun país africà deixat de la mà de déu; allí costa poc robar-los els recursos naturals, no cal mirar prim. A Europa, en canvi, les coses s’han de fer d’una altra manera, no importa organitzar cap nova dictadura de coronels a Grècia, talment la dels anys 70 del segle passat; ara basta -via extorsió, com ho fa la màfia- obligar mandataris a trair la voluntat del poble expressat en referèndum convocat pel propi govern de Tsipras. Ho va dir Varufakis quan va partir del govern a causa de la traïció del seu president: a Grècia, cada final de més, la Troika perpetra un cop d’estat quan obliga a fer sacrificis a la població a canvi de pagar el deute contret amb els bancs alemanys. Syriza se n’ha anat porgar fum i arrossegarà Podemos, negoci rodó per a Merkel i companyia. Veïns del poble on va néixer Tsipras han declarat que el desastre final no els ha vengut de nou perquè de jove el mandatari ja sabia fer s’anguila. Com que el fracàs de Syriza ha obligat Pablo Iglesias a haver de pronunciar-se, el pobre ha hagut d’inventar-se una èpica: com a mínim Tsipras ha lluitat com un lleó, ha declarat. Iglesias aposta per Tsipras, no per Iannis Varufakis; deu ser per això, per mor d’aquesta rebaixa de les expectatives, que a Catalunya Iglesias ha apel·lat al vot ètnic obligant a fer encara més el ridícul a Joan Herrera i Dolors Camat, els dirigents d’Iniciativa per Catalunya. D’aquesta manera tan subtil les màfies que manegen l’economia capitalista acaben amb la democràcia de les nacions civilitzades. No importa fer cap guerra armada amb fusells, tancs o metralladores; tal volta els policies com a sentinelles avançats...

El fracàs del mandat de Barack Obama és una altre exemple de la submissió dels compromisos polítics. Al pobre home no li han permès ni acabar amb els conflictes racials, endèmics als Estats Units. Un polític que havia generat enormes expectatives abandona l’administració ianqui per la porta del darrera. És cert que ha estat durant el seu mandat que els nord-americans han guanyat la guerra de Cuba, però aquest fita només ha estat una casualitat: Cuba ha perdut just ara per inanició després d’una guerra bruta que ha durat seixanta anys, igual que un rellotge atrotinat quan acaba la corda. Obama no ha fracassat simplement sinó que tan sols no li han permès partir amb dignitat. Ha hagut d’aguantar la humiliació que representa l’increment, aquest darrer any, de les agressions mortals que policies blancs, probablement racistes, han perpetrat contra ciutadans negres, naturalment pobres. Cadascú pensarà el que cregui més oportú, però el meu nas em diu que no és cap casualitat que hagi estat precisament durant la darrera fase del seu mandat que s’han incrementat aquestes agressions; crec que els estaments més reaccionaris nord-americans han enviat un regalet de comiat al president i han fet saber a l’opinió pública americana i internacional precisament aquest fet, que Obama no ha estat capaç ni de solucionar el conflicte racial. Les oligarquies impenitents i els reaccionaris també, ambdós són insaciables.

A la premsa nord-americana i d’una forma recurrent representants d’aquestes oligarquies financeres, economistes i altres ideòlegs molt ben pagats, hi escriuen articles i ho diuen sense manies. Són articulistes que amb tota normalitat parlen de la guerra de civilitzacions o de la guerra que el capitalisme ha emprès contra el que ells denominen noves formes de comunisme. Per ventura el més cèlebre va ser el que va escriure el multimilionari Warren Bufflett, l’article on va proclamar la coneguda expressió estam en guerra i la guanyam. Si ells, els enemics del poble, ho diuen, que ens han declarat la guerra, nosaltres no ho hem de negar; tal renec seria propi de qui pateix la síndrome d’Estocolm.

Per altra banda, quin altre motiu pot tenir el proclamat descrèdit que ja ningú no nega, el de la denominada transició democràtica espanyola? Doncs aquest: ha estat per mor del domini total de la màfia econòmica i la seva natural ànsia de subjecció absolutista. Ara, el cas de l’estat espanyol i de Catalunya necessitaria una anàlisi més detallada per allò dels matisos, tan propiciatoris perquè sempre ens regalen abundants revelacions.