Dins l'estratègia de la por dissenyada per la intel·ligència espanyola, hi era necessari mesclar en la mateixa frase Catalunya independent i corralito. Necessitaven qualque «autoritat econòmica» que s'hi prestàs, després la maquinària mediàtica ja embolicaria fil. L'especulació irresponsable del governador del Banc d’Espanya, Luis María Linde, sobre un possible corralito econòmic a una Catalunya independent és una passa més per atiar la por d'una part de l'electorat català: el de més edat.

L'expressió corralito, en economia, s'usa per denominar un conjunt de mesures legals excepcionals que comporten restringir la lliure disposició de doblers en efectiu.

«Corralito» és la forma en argentí de referir-se a aquell petit recinte protegit de diverses maneres on es deixa els nins que encara no saben caminar, perquè juguin. Allò que en castellà d'Espanya s'anomena «parque». I que en català anomenam «parc».

Si hi pensam bé, en realitat, l'estat espanyol ens té, als ciutadans dels Països Catalans, en un corralito. Com si fossim incapaços de caminar pel nostre compte.

No és un corralito l'espoliació fiscal que patim any rere any?

No és un corralito la pressió fiscal brutal que pateix la classe mitjana?

No és un corralito que Catalunya tengui el 17% d'estudiants i en canvi només el 8% de beques?

No és un corralito per als nostres industrials que encara avui no estigui fet el Corredor Mediterrani?

No és un corralito que els nostres aeroports tenguin prohibit fer vols intercontinentals?

No és un corralito per als nostres creadors culturals el 21% d'IVA?

No és un corralito demencial que el PP hagi buidat la meitat de la reserva de les pensions?

No és un corralito el sistema de finançament que fa que allò que es recapta aquí se'n va a Madrid i quan necessitam recursos el Govern espanyol ens presta els nostres propis doblers i ens cobra interessos?

La independència no ens durà a cap corralito. Ens alliberarà del que fa anys que patim.

És hora de caminar pel nostre compte.