El malson dels darrers 4 anys pperos ja ha passat (per sort, tot té final), però les conseqüències en la societat balear d’aquesta horrible i funesta etapa no s’esvairan d’un dia per l’altre, ben segur. Han estat quatre anys consagrats a la destrucció de tots els guanys socials, culturals i econòmics que havíem assolit des de la desaparició formal del franquisme, i si el desastre s’ha pogut contenir parcialment, si no s’ha consumat del tot, ha estat gràcies a la resistència activa de molts de sectors de la societat que des del primer moment no s’han volgut conformar a contemplar passivament com s’esfondraven els avanços aconseguits amb molt d’esforç durant tants d’anys. Entre aquests sectors, crec que els docents hi han tengut un paper decisiu, fonamental, i pens que mai no els sobraran les lloances i els agraïments que els dediquem. L’escola (en sentit ample: a tots els nivells i amb tots els col·lectius implicats, professors, alumnes, pares) ha resistit l’envestida ppera amb una solidesa extraordinària, ha estat un dels pilars essencials de la resistència, gràcies a la qual no n’hem sortit tan mal parats com podia haver estat. Tot el col·lectiu escolar us mereixeu la Matrícula d’Honor!

Fet aquest reconeixement, però, la realitat és que de mal n’hi ha molt, i molt particularment n’ha fet la tropa bauzanera en la qüestió de la presència i dignificació social de la llengua catalana, la pròpia d’aquestes illes, malgrat que els costi tant d’acceptar. Han estat quatre anys en què no només no s’ha fet res positiu per la llengua (a part de mantenir els exàmens de català per a obtenir els certificats diversos –A, B, C– del seu coneixement), sinó que s’hi ha actuat en contra, amb mesures que tothom coneix i no repetiré ara aquí. Per això, crec que és ara el moment pertinent per a proposar al nou Govern, a punt de començar a actuar, una actitud forta i decidida a favor de la llengua catalana, una actitud valenta que faci que el català torni a la visibilitat social, que el català sigui motiu d’orgull i no de vergonya, que el català sigui desitjat i no odiat, que el català sigui imprescindible, que  el català, amb un paraula, sigui la llengua normal d’una societat normal que vol superar el conflicte lingüístic, però que no vol renunciar al seu patrimoni cultural, del qual la llengua és el senyal més evident. I perquè el nou Govern pugui fer realitat aquesta proposició, és important que en mostri una clara voluntat des del primer dia, ja des del moment de la seva mateixa composició: el redreçament i la dignificació de la llengua no pot ser responsabilitat d’una Direcció General supeditada a una Conselleria, la que sigui, sinó que ha de ser responsabilitat directa de la Presidència, com a molt de la Vicepresidència (si n’hi ha), encomanada a una Secretaria o Direcció General les decisions de la qual tenguin potestat sobre totes les Conselleries. Només així hi haurà una certa garantia que les iniciatives i decisions que es prenguin a favor de la llengua implicaran tot el govern i arribaran a tots els àmbits de la societat. La llengua catalana és un assumpte de tot el Govern, de tota la societat, no només de l’àmbit de la cultura. Per favor, Sra. Presidenta del Govern (enhorabona!): agafau ja el bou per les banyes i actuau decididament a benefici de la nostra llengua pròpia. No deixeu passar aquesta nova oportunitat, que potser no en tendrem moltes més.