La llengua catalana no interessa a Espanya. Aquesta és la conclusió que podem treure de l’informe sobre l’ensenyament de la llengua catalana fora dels Països Catalans que ha presentat Àlex Susanna, director de l’Institut Ramon Llull, la institució encarregada de la promoció exterior de la llengua i la cultura catalanes.
A un observador extern, n’estic convençut, l’ha de sorprendre la comparació entre l’interès que desperta el català a les universitats espanyoles (no fa falta dir que no hi compt les prop de vint universitats de la Xarxa Lluís Vives, que agrupa les universitats de Catalunya, Catalunya nord, el País Valencià i les Illes Balears.
Quins són els països on hi ha més universitats on es pugui aprendre la llengua catalana? Encapçalen el rànking els Estats Units i Alemanya. Amèrica es caracteritza, des de la seua constitució fa poc més de dos-cents anys, per una curiositat extraordinària. Fa uns anys vaig fer una conferència a la Universitat d’Indiana, a Bloomington, vora Indianapolis, i, en un intercanvi d’opinions amb professors d’aquella universitat, m’explicaven que ja no els interessaven tant les llengües mitjanes (tipus català, basc, gal·lès), sinó que volien especialitzar-se en llengües més petites (per això tenien tant d’interès en l’occità –aranès a l’Aran-, el bretó, o fins i tot el ladí, el mòquen o el zimbre, totes llengües minoritàries de la zona dels Alps italians). Idò bé, als Estats Units hi ha vint-i-tres universitats on es pot aprendre català.
Deixant el cas d’Amèrica, sempre extraordinari en aquestes qüestions, passam a Europa. I resulta que Alemanya empata amb els Estats Units en nombre d’universitats que ensenyen la nostra llengua (exactament vint-i-tres, també). Molt a prop d’Alemanya, hi tenim França i el Regne Unit (en ambdós casos, la llengua catalana es pot aprendre a vint-i-una universitats, respectivament). I, last but not least, segueix Itàlia, amb denou. A l’Espanya de parla espanyola (i basca i gallega, per cert), en canvi, només es pot aprendre català a quatre (4!) universitats. No fa falta dir que tant el basc com el gallec són accessibles a bona part de les universitats dels Països Catalans. I l’espanyol ho és a totes, inclosa la de Perpinyà, a Catalunya nord.
Per cert, que el cònsul espanyol a Perpinyà ha provocat un incident diplomàtic perquè s’ha queixat del fet que Perpinyà es promocioni amb el lema “Perpinyà, la catalana”. El cònsul deu ser-hi nou, a l’antiga capital del Regne de Mallorca, o devia estar-hi en bàbia, perquè Perpinyà es promociona com “la catalana” des de la primera etapa de Joan Pau Alduy com a batle (i d’això deu fer més de vint anys!).
En definitiva: es més fàcil aprendre català a Messina, a Pàdua o a Nàpols, a Lió, a Bordeus o a Rennes, a Düsseldorf, a Baden-Baden o a Freiburg que no a Sevilla, a Oviedo o a Toledo. No em sorprèn. Forma part d’una cultura al·lèrgica a la pròpia pluralitat interna i durament supremacista. La majoria dels ciutadans de les zones de parla castellana del Regne d’Espanya no tenen la més mínima curiositat envers el català, el basc o el gallec perquè suposen que els catalans, els valencians, els ciutadans de les Balears, els bascos i els gallecs els han de parlar en la seua llengua. Fins i tot n’hi ha alguns de radicals que consideren que nosaltres hauríem de renunciar a la nostra, i passar-nos amb armes i bagatges a la seua comunitat lingüística.
Fa unes setmanes, en un hotel situat en una població extremenya, feia zàpping a les cadenes de televisió que tenien sintonitzades. S’hi podien veure dotzenes de canals. N’hi havia un fotimer! I, dins aquest fotimer, a banda de les alemanyes, les franceses, les italianes, etc, hi teníem totes les d’abast espanyol (només faltaria !), i la majoria de les autonòmiques. Les televisions d’Andalusia, de Madrid, de Galícia, o la segona del País Basc hi eren perfectament visibles. No hi vaig trobar, per descomptat, ni IB3 (potser no sabien ni que existeix), ni TV3, ni cap altre dels canals en llengua catalana. Evidentment, la primera d’Euskal Telebista, bilingüe euskera-espanyol, tampoc no hi era (la segona emet íntegrament en llengua castellana).
Fins i tot veient aquestes dades, és possible que encara quedin ciutadans que considerin que som nosaltres els excloents!
A Mallorquí: Si vas tant de llibres i d'història et recoman aquests :
De Google:
"A "La goleta del retorn" continuen les peripècies de don Damià, Zulú o Mateu Alorda, personatges que vàrem conèixer a "L'or i les arenes" i que viuran ara un seguit d'aventures per terra i per mar. Lluitant contra els pirates, arribaran a terres llunyanes i exòtiques (Filipines, Timor, Cotxinxina o el sud d'Àfrica), on participaran en episodis històrics com la batalla de d'Isandlwana entre zulús i britànics o seran testimonis de les primeres mostres de la lluita independentista de les Filipines.
El seu sentit de l'honor, de l'amistat i de la lleialtat els empeny a sortir sempre en defensa dels més dèbils i els posarà en contacte amb personatges històrics com el bandit australià Ned Kelly.
L'autor, després de viatjar com a mariner de coberta per les costes d'Europa, d'Àfrica i d'Amèrica, va començar a exercir de mestre nacional a la seva estimada i possessiva illa de Mallorca.
Fins ara ha publicat "Cuentos del desierto" (un recull de contes recollits oralment al Magreb i traduïts pel guia àrab Raschid que acompanyava l'autor), "Aventurers i desventurats" (una història real de negrers mallorquins durant l'època de la tracta); "L'or i les arenes" (homes d'acció illencs a la recerca d'aventures per Austràlia); "L'ombra del corsari" (la vida del corsari i pirata mallorquí Josep Ribes "Pepe el mallorquín", qui dominà les Antilles, lluità contra els anglesos i ha deixat un record amb una aura d'aventura encara present a l'illa de Cuba); i "El blocao" (novel.la premiada i encara inèdita que transcorre a la guerra d'Àfrica dels anys vint). Després de més de trenta anys de treballar com a mestre rural, recentment s'ha jubilat com a professor d'institut de Llengua Espanyola.