País lleonès

Cada any, per primavera, es fa el Congrés Internacional de Novel·la i Cine Negre de la Universitat de Salamanca que amb mà sàvia dirigeixen els amics Javier Sánchez Zapatero i Àlex Martín Escribà. És una molt bona ocasió per, a més a més d’aprendre moltes coses sobre el gènere literari més llegit arreu del món de la mà d’especialistes vinguts de tot arreu –enguany destaca la presència nodrida de xinesos que treballen a tot arreu, i fins i tot la d’un noi d’Oviedo que treballa a Austràlia, on va aprendre català!- menjar bon cuixot i passejar per la ciutat. Enguany destaca una quantitat important de pintades a les façanes que expliquen que “Salamanca no és Espanya” i que reivindiquen el “País lleonès”. Quan els preguntes als autòctons per les pintades a la paret la majoria et mira com pensant mira aquest, sempre buscant tres peus al gat, però alguns t’expliquen que en els darrers temps aquell sentiment de la realitat nacional de l’antic regne de Lleó –grosso modo correspondria avui a una part petita d’Astúries i Galícia, més Lleó, Zamora i Salamanca- està ressorgint amb força “perquè en el fons aquí entenem molt bé el sentiment català, ningú no vol formar part d’una Espanya podrida i corrupta”. Contesto dient que de corrupció n’hi ha a totes bandes, que la cosa va molt més enllà i em diuen que “sí, però la corrupció local és molt més manejable i a més a més no persegueix les teves senyes d’identitat”. M’assegura el meu interlocutor que els lleonesites són pocs, però que de cada vegada faran més soroll. “I qui sap, ara tothom vol votar coses que no siguin ni el PP ni el PSOE, estigues atent a les candidatures independents als pobles petits, hi ha molts de lleonesistes amagats”. Ho tindrem amb compte.