Som una persona extraordinàriament dubitativa. Però aquest caràcter no m’impedeix tenir algunes –poques– seguretats. Una d’elles és que aquí, a Mallorca, ara vivim millor que en qualsevol altre temps passat. No oblit, no, que aquest gaudi de la vida no està equitativament distribuït, però la suma dels benestars individuals és la més alta de la història. També tenc per segur que els avantatges que tenim respecte als que han tengut generacions passades es deuen a la trama i ordit que configuren la democràcia, el mercat i el desenvolupament científic i tècnic que ha experimentat la nostra societat. La democràcia, el mercat i la ciència són tres factors que estan del tot entrellaçats i és difícil concebre l’existència d’un en absència dels altres dos. He volgut dir abans que el sistema esmentat és perfectible. I tant que ho és millorable! El que no és, a parer meu, és substituïble per cap altre dels fins ara coneguts.

Del que sí que tenc dubtes és sobre si, dins la democràcia parlamentària, el sistema bipartidista és millor que el pluripartidista. O no, que és com sol acabar gairebé totes les frases el meu amic Joan Vich. La millor argumentació que he llegit a favor del bipartidisme és la de Sir Karl Popper, un, si no el que més, dels filòsofs més influents del segle passat. En síntesi, Popper venia a dir que el sistema democràtic més clar i eficaç era aquell que s’articulava o polaritzava en dues opcions contraposades o, millor encara, alternatives. També deia Popper que, en una bona democràcia, quan venien les eleccions, cada una de les opcions havia de presentar als electors uns objectius mesurables i un programa per aconseguir-los. El partit guanyador obtenia legítimament el poder i intentava complir els objectius o les promeses fetes, i l’oposició, quan venien les eleccions, feia la crítica al partit que havia governat. Havia de ser una crítica centrada fonamentalment a analitzar si l’acció del Govern havia aconseguit o no –i denunciar-ho en aquest cas– els objectius, les promeses. Juntament amb la crítica als guanyadors, el partit que havia perdut les eleccions anteriors havia de proposar nous objectius o noves maneres, o les dues coses a la vegada, d’aconseguir les aspiracions que havien niat dins l’ànima dels ciutadans. I així alternativament.

Ja dic, no tenc clar si és millor el bipartidisme o el pluripartidisme, el que sí que crec que seria convenient és centrar la discussió, fent cas a les recomanacions de Popper, a analitzar els objectius perseguits i si s’han aconseguit o no. La discussió actual, centrada sobre quin dels polítics és més moral, no aporta gaires coses a la tasca d’esbrinar quines mesures hauria de prendre el Govern per a millorar la nostra societat. Discutir bàsicament sobre l’eficàcia és una pràctica o un hàbit que ha fet progressar –no ho dubteu– de manera ben palpable la ciència i la tècnica moderna. També milloraria –pens– la democràcia. O no?


Francesc Bujosa