Tots tenim algun mite íntim i particular. De la mateixa manera que tots tenim una inscripció al Google, encara que sigui per no haver pagat a temps una multa de l'ORA. Per cert, ara que em revé, aquest fet és un indici del triomf del protestantisme? Sí, perquè una vegada apareixes al Google com a deutor la teva màcula no s'esborra. En cap racó cibernètic, poalejable amb qualsevol cercador, no hi apareix que tu, humil ciutadà, has passat comptes i ets net de culpa. Ni cap racó tampoc no admet un plec de descàrrega adduint que es tracta d'un error administratiu o d'un venial descuit. Però tornem als mites particulars. Tots en tenim algun ensofronyat dins qualsevol codolar de la memòria. Jo, que de xacres en vaig ple, aquesta no la tenc i puc retre culte cada any al rei Coix.

Era aquesta figura una majestat d'orient que degué patir alguna estrebada mentre hibernava dins la capsa de sabates i una llenca de la cama del camell es va desintegrar. Tal com ho llegeixen. No sé si va ser aquest infortuni reial el que motivà que una parenta estimada n'agafàs l'analogia i hi justificàs la vinguda dels regals uns dies més tard del que pertocava. Fos com fos, el rei Coix és meu. I com els sants, que tenen vuitena, hi solc confiar l'arribada, encara ara, d'algun regal. O fer-lo servir de correu perquè faci arribar a les instàncies oportunes els bons propòsits per a l'any nou.

Em tem però que ja començ a sentir, llunyanes, les passes descompassades del camell coix i jo ni esper el regal ni tenc, tan sols, un bon propòsit per encolomar-li. Deu ser cosa de l'edat que ja em purpurineja les festes d'un escepticisme fet de les textures d'una densa i espessa boira? Potser sí. Potser és el desencís de tants de propòsits frustrats. I és que et giris per on et giris, els oracles moderns – impresos o digitals- només porten funestes conseqüències d'un gran foc del cel que inclement ha davallat a la terra. Potser podria demanar una mica més de seny, però seria tant el necessari que el rei Coix es baldaria només de pensar les dosis que en farien falta perquè el món tengués una mica més de millora. Si el seny necessari fos impossible de ser duit, potser em conformaria amb una mica més de normalitat. No cal sempre transgredir els nostres propis jos. No cal fer-se selfies agosarades amb el perill d'estimbar-te per un penya-segat, ni tampoc fer carrosses reials tan extravagants que comportin l'infortuni fatal del mateix rei, que per un moment ha deixat de ser màgic i s'ha convertit en el més vulnerables dels mortals, tal com va passar a Níjar, Almeria. Una mica més de normalitat i no tanta extravagància. Que aquelles coses que realment facin dimitir els càrrecs públics siguin substancials, siguin coses amb una mica d'empena. I no el fet banal d'unes campanades interrompudes per un anunci publicitari. Sí, una mica més de normalitat. Si no hi hagués hagut tanta cobdícia a l'hora d'aprofitar l'instant publicitari, segurament les campanades haurien ressonat amb tota la normalitat del món. I ningú no s'hauria enfadat. Que tampoc no hi havia molt de motiu perquè cada dia toquen les dotze i tampoc no passa res.

Ja sé que sona a moralista però també, ja sé que és impossible rei Coix, voldria que s'acabassin les carnisseries, els atacs suïcides, les morts dels innocents. Al Iemen, a Chiapas, a qualsevol racó del món. Que la vida d'una persona valgui com a mínim trenta-dues monedes i no només mitja unça de ràbia i dues terces de venjança.

Tanmateix davant els infernals fets de Charlie Hebdo no sé si algun bon propòsit, algun desig és encara possible. Riure és saludable, riure's del món i de la bolla. Què faríem sense l'humor, sense aquesta gent que té l'enginy de girar el calcetí i mostrar la cara grotesca de la realitat, reduir en els traços d'un ninot la brutalitat del món. Quan les tintes dels retoladors són substituïdes per la sang dels fusells malament anam. No sé si tanta barbàrie s'arreglaria amb un bon propòsit. Potser, tossut com són, faci algun petit encàrrec al rei Coix, ni que sigui una vana il·lusió.

Rafel Crespí i Ramis