Federalisme asimètric

Jo vaig explicar, allà, moltes vegades –no sé si de manera intel·ligible o no: els professors vivim permanentment amb aquest dubte– que on més ofensiva semblava la desigualtat era –i és– davant el dret, que crec que ha de tenir qualsevol persona, a la salut, tan important o més que el de l'educació, que, per a mi, és el segon dels esmentats drets humans. No tenc cap dubte que els hospitals han de tractar amb la mateixa deferència i cura –la millor possible– a totes les persones que hi ha ingressades. Vol dir això –jo insistia, llavors, a les classes– que tots els malalts –els de malalties infeccioses i els de malalties cardíaques, per posar un exemple– han de ser tractats de la mateixa manera, que han de prendre les mateixes pastilles o sofrir idèntiques operacions quirúrgiques? Sembla que no. L'exemple –ho he de reconèixer– pot resultar esquemàtic i exagerat; però, tanmateix, esper que sigui pedagògic i, per tant, útil.

Perquè crec que ningú podrà negar que la nació en què ens ha tocat viure presenta una enorme diversitat i que la diferència de cultura en el sentit ampli de la paraula que hi ha entre Galícia, País Basc, Andalusia o Balears és gairebé tan gran com els diferents departaments d'un hospital. I, si és així, per què hem d'implantar una mateixa organització cultural o terapèutica per a tots. Per què no han de ser els metges o els professors de cada departament –els parlamentaris de cada regió, autonomia o nacionalitat, en el cas de la política– els que diguin com s'ha d'organitzar l'assistència als malats i l'educació dels al·lots? El desig d’igualtat, concepte que no s'hauria de confondre amb el d’uniformisme, i que tant –diuen– preocupa el Govern, s'hauria de centrar més, a parer meu, en els ingressos i en els salaris dels ciutadans, i en aquest aspecte anam, segons expliquen tots els organismes internacionals, com els crancs. Tot i el triomfalisme del Govern i la seva, tan ben aregada, caverna mediàtica.

Xesc Bujosa.