El Principat de Catalunya camina cap a la independència

Mentre, assistim a tot un desvari, que ja és massa habitual, sembla que algunes persones han arribat a un estat de deliri absolut. Els que volen que no es pugui actuar democràticament tenen una ràbia sorda que els rosega les entranyes quan se n’adonen que el poble català ha acabat fent el que li correspon a un poble lliure, encara que amb condicions lamentables, a causa dels pals a les rodes i dels obstacles d’un govern que no sap què és governar democràticament.

Les reaccions del govern del PP, molts dels seus dirigents i abundants dels vividors que viuen aixoplugats sota el paraigua popular han estat les d’afirmar que eren pocs els que havien anat a votar, quan havien estat més de mig milió dels que havien previst els organitzadors, entenent com a organitzadors la societat civil, el poble. Alguns arriben a demostrar que han perdut el seny, quan parlen de nazis, quan pretenen igualar el sobiranisme amb el nazisme. Una guarda de descastats pretenia que el Govern de Rajoy hagués d’impedir les votacions amb les armes. Uns altres, en lloc de votar, es dedicaven a denunciar a la Justícia que s’estava votant, com si això fos il·legal. Ni la Constitució espanyola s’atreveix a dir que votar és il·legal.

El poble català del Principat ha fet tot el que ha pogut per exercir el dret a votar, encara que hagués volgut exercir el dret a decidir. El Govern català i els partits que volien fer el que fan tots els pobles del món, és a dir, poder accedir a les urnes, no han fet res més que ajudar al seu poble. Ara El Govern de Madrid vol reprimir, com ha volgut fer al llarg dels segles, el poble català, i com que no pot anar contra milions de persones, cabussa el seu fiscal general perquè posi querelles contra els cappares del Govern de la Generalitat. En lloc d’asseure’s i escoltar, vol continuar amb la línia de sempre, que no és cap línia, que és tractar com a colònia el poble català. Ja sé que la nació catalana no és una colònia a la vella usança. El que dic sempre que en parl, és que en molts d’aspectes, rep un tractament colonial.

Va ser molt emocionant veure persones velles, alguna de centenària, que s’emocionaven o que ploraven per poder exercir aquest dret fonamental abans de morir. Alguns voldrien morir independents d’Espanya. En canvi, alguns dels que s’oposen a la votació callen i no diuen res o afirmen que també ploraven alguns nazis quan votaven el dictador.

Ha quedat molt clar i el món ara ja ho sap, que el poble català vol poder decidir el seu futur, i s’haurà d’arbitrar algun sistema per a fer-ho. Al Principat de Catalunya hi ha gent que es vol independitzar d’Espanya i n’hi ha que volen continuar essent espanyols. La manera més adequada d’esbrinar quina és la situació real és preparar un referèndum i votar. Si perden els catalans que volen la independència, si són menys que els que volen continuar igual, ho acceptaran pacíficament, com ho han fet sempre; en canvi, sembla, que no seria així si perdessin els que volen continuar al mapa espanyol, ja que els dirigents d’aquesta posició no volen que es voti. Són els mateixos que diuen que votant es crearà un conflicte perquè es fracturarà la societat. Si no es pot votar, perquè el dia que es voti el dret a decidir i guanyi aquesta opció, la societat ha de quedar fracturada, ja hi deu estar ara. Si ara no passa res, tampoc no passaria en una Catalunya independent, ja que se suposa que els no independentistes no són els violents. Els problemes es podrien resoldre millor, ja que no hi hauria els obstacles que han posat sempre els governs que es troben a Madrid. Per això no es pot aturar el camí cap a la independència.