Regal un cavall

Si alguna vegada els que fan recerca sobre el determinisme genètic dels trets del caràcter humà necessiten un conillet de rata jo m'oferesc com a tal. Els podria, a més, –sempre m'ha interessat l'epistemologia– donar alguna orientació sobre cap on havien de dirigir les seves investigacions. El tret a estudiar seria el del sentiment de la commiseració, i el lloc on aconsellaria cercar-lo seria indubtablement el cromosoma X de la meva dotació. A aquells, més “progres” i que com a tals creuen menys en el determinisme genètic i més en l'educació a l'hora de conformar la nostra mentalitat, els diria que qui em va empeltar, amb les seves paraules i fets, l'esmentat sentiment de solidaritat amb els que pateixen és la mateixa persona que em va transmetre el cromosa X.

N'estic orgullós de posseir aquest sentiment? En absolut: cada vegada estic més llunyà de qualsevol sentiment d'orgull. No l'entenc. Satisfet? Encara menys: tenir un excessiu sentiment de commiseració és un gran entrebanc que va en contra de les aspiracions que hom pot tenir de ser moderadament feliç. Necessit, ara, per a l'argumentació que vendrà a continuació, afegir que el sentiment de solidaritat que he heretat o incorporat vers els sers humans que pateixen el tenc també respecte als animals que sofreixen i fins i tot darrerament –pobret de mi– a les plantes. Decididament encertaren quan em posaren el nom de Francesc.

He de compaginar el sentiment que fins ara he intentat explicar amb la meva afecció a tenir cavalls i en especial–perquè també estim la nostra cultura i aquells que ens la llegaren– cavalls de trot. He expressat en diverses ocasions que el goig més profund que em donen els cavalls és observar-los quan pasturen –em vull imaginar que feliços– l'herba verda que ara, després de molts d'anys de desitjar-ho, ja tenc a casa. Però tenir cavalls de trot i no fer-los competir és una mica absurd i a mi, encara que menys, també m'agrada veure'ls córrer i guanyar: realitzar proeses que jo no he realitzat mai i que ja no realitzaré. Per satisfer el meu amor i per donar ales a les meves il·lusions, he decidit criar, des de fa molts pocs anys, cavalls de trot. El primer fou un anomenat Bim Bam Bum, un cavall que ara té tres anys i que té una genètica molt seleccionada, gairebé de luxe. És fill d'una egua, filla, a la seva vegada, del millor pare de mares, d'Europa: Cocktail Jet. Per part de pare, BBB és germà del cavall més bell i d'èxit del món: Commander Crowe.

Tot i això, tot i les meus il·lusions i els precs que he fet a la monja de Sencelles, BBB té algun problema que ni el seu entrenador ni el seu veterinari poden localitzar o diagnosticar. Un problema que el du a desequilibrar-se quan intenta fer molta via. Què fer amb BBB, quan una persona com jo renuncia a fer més proves i no disposa d'espai ni de doblers per poder seguir observant-lo mentre pastura l'herba fresca i verda que un dia vaig sembrar per a ell? Vendre'l per un destí incert on hi podria haver més d'un patiment? No. Sacrificar-lo? Tampoc: a mi em diuen Francesc i no Abraham. L'única solució és regalar-lo a una persona que m'asseguri que farà el possible perquè BBB sigui, els anys que li tocarà viure, el més feliç possible. En sou, una d'elles?