Un viatge estiuenc a Burgos m’ha retornat la imatge del Campeador. Hom recorda bé els dies de quan a l’escola tardofranquista havíem de saber els noms de l’esposa i de les espases del Cid, dels seus cavalls o el de l’església del famós jurament de Santa Gadea –que és una invenció‒, de la batalla que guanyà després de mort (evidentment, una llegenda, creada a partir del trasllat de les seves restes des de València fins a Sant Pedro de Cardeña, a Burgos, el 1102), etc. Mentrestant, de Jaume I tot el que sabíem no passava d’allò de Bendinat i la cabeça d’alls, i això perquè ens ho explicaven els avis.

El Cid fou un gran personatge del segle XI, un guerrer formidable i un estratega extraordinari, i l’únic cas en la història medieval castellana d’un senyor feudal que, amb la seva tropa, actuà per compte propi i no integrat en l’exèrcit reial. Això últim n’és el tret més destacat de tots. Tant que, quan senyorejà València, ho féu com a cap d’un “estat” islàmic. Insòlit fins a l’extrem: un país islàmic governat per un senyor cristià. Tot plegat confereix a la figura de Rodrigo Díaz –no està clar que nasqués a Vivar‒ un interès històric i un atractiu innegables. A més, les seves gestes i la fama de què gaudí es varen veure sublimades a través del Cantar de Mío Cid, l’únic poema èpic en sentit estricte que s’ha conservat en castellà.

El problema (ai-las!) és el Cid que patírem quan érem infants. De fet, la cosa ja venia de lluny i n’hi hagué que, al llarg del temps, denunciaren el muntatge ideològic. Recordem, per exemple, que Cervantes, al capítol 49 de la primera part del Quixot, ja prevenia el lector contra la credulitat cega amarada entorn del Cid: “En lo que hubo Cid no hay duda..., pero de que hizo las hazañas que dicen, creo que la hay muy grande”. Una afirmació, sens dubte, incòmoda, políticament molt incorrecta, que a penes hom ha citat. O que el regeneracionista Joaquín Costa, el 1898, parlava de posar “doble llave al sepulcro del Cid”. Però el procés de sublimació politicomítica del Cid culminà amb el franquisme (a la inauguració de l’estàtua eqüestre que s’aixecà a Burgos el 1955 fins i tot hi assistí Franco!), quan el règim presentà el Campeador com l’encarnació de les millors virtuts del “Salvador de España” de rigor. Una Espanya que s’identificava amb Castella –o a l’inrevés‒, en la qual no cabien altres referències històriques, lingüístiques, culturals o polítiques. O, com deia el 1919 Ramón Menéndez Pidal (per cert, el màxim representant de la cidofília erudita), “Castilla no es la totalidad de España, pero su espíritu es la totalidad de España”. Era allò del “Castilla, cuna, origen y esencia de la nación española”, de no sé qui. O el més tràgic d’Ortega i Gasset: “Castilla ha hecho a España y Castilla la ha desecho”.

I, en aquest context, evidentment, el Cid era vist com un patriota castellanoespanyol i un antídot contra els nacionalismes perifèrics. Un Cid presentat amb una absoluta falta de respecte històric i sense la més mínima crítica analítica i en què se silenciava tot allò que no concordava amb el muntatge, com els anys que estigué al servei del rei taifa de Saragossa (una circumstància que també obvien tant el Cantar com la famosa pel·lícula de Charlton Heston i Sofia Loren). La pregunta òbvia és si aquesta manera de fer és la que ara pretenen ressuscitar els Wert i Margallo de rigor. El primer intentant imposar la història unitària ‒d’Espanya, per descomptat‒ i el segon prohibint la presentació d’una novel·la històrica, ‘Victus’ a la seu de l’Instituto Cervantes d’Utrech, perquè allò que conta de la història principatina li provoca aversió, com tot el que té a veure amb Catalunya. Encara que sigui a través d’una novel·la, originàriament publicada en castellà... La doble enhorabona, doncs, al ministre, pel ridícul internacional i per la propaganda que ha fet de l’obra, infinitament superior al ressò que n’hauria tengut la presentació a la ciutat holandesa. Quines portentoses llumeneres que pul·lulen pels ministeris madrilenys! O deu ser cosa de l’esperit del Cid? Que no del Cid, pobret, deixem-ho clar, que no en té cap culpa.

Gabriel Ensenyat Pujol