Margallo i l'esperit del Cid
Un viatge estiuenc a Burgos m’ha retornat la imatge del Campeador. Hom recorda bé els dies de quan a l’escola tardofranquista havíem de saber els noms de l’esposa i de les espases del Cid, dels seus cavalls o el de l’església del famós jurament de Santa Gadea –que és una invenció‒, de la batalla que guanyà després de mort (evidentment, una llegenda, creada a partir del trasllat de les seves restes des de València fins a Sant Pedro de Cardeña, a Burgos, el 1102), etc. Mentrestant, de Jaume I tot el que sabíem no passava d’allò de Bendinat i la cabeça d’alls, i això perquè ens ho explicaven els avis.
El Cid fou un gran personatge del segle XI, un guerrer formidable i un estratega extraordinari, i l’únic cas en la història medieval castellana d’un senyor feudal que, amb la seva tropa, actuà per compte propi i no integrat en l’exèrcit reial. Això últim n’és el tret més destacat de tots. Tant que, quan senyorejà València, ho féu com a cap d’un “estat” islàmic. Insòlit fins a l’extrem: un país islàmic governat per un senyor cristià. Tot plegat confereix a la figura de Rodrigo Díaz –no està clar que nasqués a Vivar‒ un interès històric i un atractiu innegables. A més, les seves gestes i la fama de què gaudí es varen veure sublimades a través del Cantar de Mío Cid, l’únic poema èpic en sentit estricte que s’ha conservat en castellà.
El problema (ai-las!) és el Cid que patírem quan érem infants. De fet, la cosa ja venia de lluny i n’hi hagué que, al llarg del temps, denunciaren el muntatge ideològic. Recordem, per exemple, que Cervantes, al capítol 49 de la primera part del Quixot, ja prevenia el lector contra la credulitat cega amarada entorn del Cid: “En lo que hubo Cid no hay duda..., pero de que hizo las hazañas que dicen, creo que la hay muy grande”. Una afirmació, sens dubte, incòmoda, políticament molt incorrecta, que a penes hom ha citat. O que el regeneracionista Joaquín Costa, el 1898, parlava de posar “doble llave al sepulcro del Cid”. Però el procés de sublimació politicomítica del Cid culminà amb el franquisme (a la inauguració de l’estàtua eqüestre que s’aixecà a Burgos el 1955 fins i tot hi assistí Franco!), quan el règim presentà el Campeador com l’encarnació de les millors virtuts del “Salvador de España” de rigor. Una Espanya que s’identificava amb Castella –o a l’inrevés‒, en la qual no cabien altres referències històriques, lingüístiques, culturals o polítiques. O, com deia el 1919 Ramón Menéndez Pidal (per cert, el màxim representant de la cidofília erudita), “Castilla no es la totalidad de España, pero su espíritu es la totalidad de España”. Era allò del “Castilla, cuna, origen y esencia de la nación española”, de no sé qui. O el més tràgic d’Ortega i Gasset: “Castilla ha hecho a España y Castilla la ha desecho”.
I, en aquest context, evidentment, el Cid era vist com un patriota castellanoespanyol i un antídot contra els nacionalismes perifèrics. Un Cid presentat amb una absoluta falta de respecte històric i sense la més mínima crítica analítica i en què se silenciava tot allò que no concordava amb el muntatge, com els anys que estigué al servei del rei taifa de Saragossa (una circumstància que també obvien tant el Cantar com la famosa pel·lícula de Charlton Heston i Sofia Loren). La pregunta òbvia és si aquesta manera de fer és la que ara pretenen ressuscitar els Wert i Margallo de rigor. El primer intentant imposar la història unitària ‒d’Espanya, per descomptat‒ i el segon prohibint la presentació d’una novel·la històrica, ‘Victus’ a la seu de l’Instituto Cervantes d’Utrech, perquè allò que conta de la història principatina li provoca aversió, com tot el que té a veure amb Catalunya. Encara que sigui a través d’una novel·la, originàriament publicada en castellà... La doble enhorabona, doncs, al ministre, pel ridícul internacional i per la propaganda que ha fet de l’obra, infinitament superior al ressò que n’hauria tengut la presentació a la ciutat holandesa. Quines portentoses llumeneres que pul·lulen pels ministeris madrilenys! O deu ser cosa de l’esperit del Cid? Que no del Cid, pobret, deixem-ho clar, que no en té cap culpa.
També a Opinió
- Recollida de signatures contra la macrourbanització de Palma
- Ha mort Francesc Moll i Marquès, fundador del GOB, hereu de Can Moll i editor compromès amb la llengua catalana
- Oferta milionària per a comprar la plaça de toros de Palma
- El batle de Petra va aprofitar el càrrec per ‘auto-legalitzar’ el seu lloguer turístic i forçar la legalització de la bodega de ‘Coleto’
- Els hotelers llancen la campanya 'Tourist, go home happy' amb la intenció de contrarestar les multitudinàries protestes contra la turistització
14 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
El Cid ,simplement ,de manera planera fou un bon mercenari. I que vol dir això?
El Cid ,simplement ,de manera planera fou un bon mercenari. I que vol dir això?
@Pistraus. I quantes coses amagades encara ens manquen per a descobrir, fruit de la manipulació del poder castellanitzador ? Segur que encara moltes !
Si de gestes castellanes (o milor dit a Castella) voleu saber llegiu (clickeu) "Carles Camp. Ponç Guerau de Cabrea, amo de Castella", el que després serien els Ponce de León.. De passada sabreu també per què la ciutat de Salamanca te el seu escut les quatre barres.
" I por sus virtudes i valores será elevado a los altares " res de res, potser un dia se sabi perquè va caura una taca de tinta damunt la procedència de Crisòfor Colom. Que sabem que la Inquisiciò, intentava llevar-lo desmig. Lo del Cid es com lo de "Los amantes de Teruel " tonta ella tonto el", volian imitar en Shakespeare.
@Jaume XIX: homenatges potser, però un poc més i no hauriem sabut a qui els feiem! @L'autor de l'article: molt informatiu, i motivador per investigar un poc més sobre el tema. Gràcies!
Després de la secessió del principat del Estat Espanyol, podrem veure la incultura dels catalans, que fan servir ses mateixes tècniques maquiavèl·liques als seus col·legis.
Algú ha dit que a Espanya impera des de fa molts anys "LA CULTURA DE LA INCULTURA". Jo ho veig cada pic més encertat.
Al senyor Jaume xix: si ha trobat aquest article fluixet vol dir que vostè en sap molt més, ens en podria fer cinc cèntims del seu saber? A mi aquest article, en to divulgatiu, del professor Ensenyat m'ha agradat i li donc les gràcies per refrescar-me la memòria sobre aquella anecdòtica manera d'ensenyar la seva història perquè de la nostra ni esmentar-la.
Uff ! Que fluixet l'article. No se quina edat té l'autor, però li puc assegurar que els homenatges al Rei en Jaume no es varen aturar mai durant el franquisme, tant a Cort, com a la Plaça d'Espanya, com a la Seu, com a Sant Miquel, fins i tot a Santa Ponça.