Si tots fóssim Florentino

TW
0

Posem que sóc en Florentino Pérez, que demano un préstec, que me'l concedeixen (a 7 anys), i que engego un negoci, si més no, dubtós. Sí, es tracta del projecte Castor. Llavors el Banc Europeu d'Inversions em re-finança el deute que sóc conscient que no puc pagar; el divideix en petites obligacions (bons) i les ven als mercats financers, amb la qual cosa el meu deute ja no és meu. Això sí, hauré de pagar als bonistes les retribucions dels bons més els interessos, en terminis (aquest cop a 21 anys, molt més còmode!), i aniré força menys ofegat. Després dels terratrèmols, quan veig que la cosa es posa negra, li dic a l'Estat que ja no vull explotar el projecte, i que m'indemntzi perquè (amb diners que ni tan sols són meus) no estic arribant a tenir els beneficis que esperava. I així, quan l'Estat em pagui, tornaré els diners als bonistes.

Ens encanta dir que allò públic no és eficient; que allà on es produeix riquesa i treball és a l'empresa privada. Però fixem-nos com va la cosa. En el camp dels projectes d'infraestructures, aquells que estan suposadament en mans privades, es fan possibles a través de l'apuntalament des d'allò públic. Resulta que sí que n'hi ha de diners, com per exemple, el diner públic que sovint passa a mans privades de forma il·legítima. Les formes: concessions, autoritzacions, avals, clàusules abusives als contractes... Aquest és l'entramat real que hi ha darrere de l'èxit de l'eficient inversió privada. Quan alguna cosa surt malament s'associa amb el mal funcionament d'allò públic. En Florentino deu pensar, però, que funciona d'allò més bé.

Així, ens adonem que els famosos terratrèmols del Castor només són la punta d'un iceberg que acompanya avui dia a la majoria dels megaprojectes d'infraestructures a l'Estat espanyol, Europa i arreu. Uns arranjaments financers que, per quedar-se diluïts en l'esfera dels mercats, són invisibles als ulls de la ciutadania (que pot estar d'altra banda comprant-ne part a través de fons de pensió i d'inversions, igual que en el seu moment la gent se'n tornava a casa contenta amb les seves “preferents”).

Mònica Guiteras

Observatori del Deute en la Globalització