Revelar secrets

El relat seguirà, però centrat en altres persones i el debat es focalitzarà cada vegada més en banalitats jurídiques. L’anècdota substituirà l’eix central d’un relat que sembla massa traumàtic per una societat feta, majoritàriament, per caparrons de mosca. Jutges, fiscals i magistrats vetlen pel sistema en general, vigilen que les costures dels uniformes no es desfacin i les perruques no quedin en evidència davant les classes baixes. En nom de la transparència informativa, d'acord amb una suposa democràcia formal i en el benentès de què tots som iguals en drets i deures, sembla que allò que es prioritza des del poder es reforçar pràctiques que sense contradir ni qüestionar aquests principis legitimin el model de societat actual. Els secrets de la família reial no són els nostres. Són molts els que defensen, de fet, que convé anar amb compte en voler saber massa coses, no fos cosa que el sistema s’enfonsi definitivament. Revelar els secrets del poder mai no és bo. I no és així, almenys aquest és el discurs del poder mateix. I molts ho prenen en consideració. Per ventura algú s’hauria de plantejar si no fer un monument al registrador il·legal de sons i imatges sabatines i posar-lo en algun jardí de la ciutat, amb un lema: “Aquest home salvà una infanta d’anar a la foguera”.

Pere Fullana, historiador