Les prospeccions petrolíferes en el Mare Nostrum no han agradat als cappares de la indústria turística. Aquesta pràctica no acaba d’encaixar entre els promotors de la indústria de forasters, denominació amb la qual era conegut el turisme al començament del segle XX. Per si la cosa no estava suficientment clara, el president de les Illes Balears, ho ha deixat meridianament resolt: “el petroli de les Illes Balears és el turisme”.

Imagín que ha volgut dir que les Illes Balears no necessiten provar sort amb el petroli, perquè lideren una de les indústries més sòlides i amb més perspectiva de mercat en l’actualitat. Intuïm que ha volgut dir això. Però mai no se sap, perquè dins les venes d’aquests homes i dones que ens governen hom no sap molt bé que hi circula. Potser tenen cervell i sang, però no està demostrat, perquè els manca un bull de seny que potser emboira la resta de la seva composició integral.

Tornant al símil del petroli, allò que hom imagina que pensen els presidents de les Illes i el president del Consolat, és que el turisme en realitat és el nostre petroli, allò en definitiva que ens dóna el nivell de benestar i d’esperança que ningú no pot gosar qüestionar. Sabem, tanmateix, que allò cert és que el petroli de les Balears no és la indústria, l’activitat que permet l’existència dels serveis que tenen com a principal client el visitant. En realitat, tanmateix, el principal actiu de les Illes Balears és el medi i la gent. El turista ve atret pel paisatge i pel clima, i arriba a casa nostra sabent que hi serà acollit i ben tractat. Allò que ens fa forts és l’amabilitat de la terra i la bondat de la mar, acompanyat per una societat que viu compromesa amb les fragilitats i les fortaleses d’aquesta terra, la seva costa i mar endins.

La pensada sobre el petroli és tan òbvia que fins i tot els sectors més rancis i més conservadors estan d’acord que aquest no és el camí encertat per a les Illes Balears. Allò que ens manté dividits no és l’alta mar, ni la sostenibilitat de les aigües profundes, allà on no gosam escoltar-nos ni posar-nos d’acord és en allò que afecta el nostre dia a dia, allò que enforteix la musculatura del nostre cos, allò que ens feria especialment forts. Ahir mateix, un diari, ens recordava un pensament de la memòria d’Esteve Albert: ‘com sempre, l’esperit de discòrdia desfermat per l’afany d’assegurar-nos la millor part en el repartiment de les cireres ens fa matar el cirerer’.

Pere Fullana, historiador