Acab de llegir que el Sr. Joan Puig, exdiputat d’ERC al Congrés dels Diputats, ha estat condemnat per titllar de nazi la companyia aèria Air Berlín. Els fets, que molts més o menys recordam, foren arran de la negativa d’aquesta companyia a dirigir-se en català als usuaris, agreujats pel to poc amable o respectuós envers els afectats fet servir a l’hora de justificar aquesta mesura, discriminatòria, al capdavall, per als catalanoparlants.

Immediatament m’ha vengut al cap un article que vaig publicar en aquest mateix diari el dijous 25 d’abril de 2013, titulat “Nazis, medievals i inquisidors”, en el qual em queixava de l’ús desafortunat que hom solia fer habitualment de mots i expressions, com “medieval”, “inquisitorial” o... “nazi”. Com que encara està permès que hom s’autoplagiï, reproduiré un fragment del que vaig escriure no fa encara un any:

“Per enèsima vegada hem sentit que alguns han qualificat de nazis i de nazisme unes persones i unes situacions que no tenen res a veure amb la realitat demencial del nazisme. La senyora Cospedal ha afirmat textualment que les protestes ciutadanes dels anomenats 'escraches' són nazisme pur. I tot perquè, enmig de mil diferències i un milió d’inexistències, ha trobat (o qualque assessor seu li ha “fabricat”) una aparent i pretesa coincidència. El Diccionari de l’IEC remet nazisme a nacionalsocialisme i el defineix com el “conjunt de doctrines del partit dirigit per Adolf Hitler, que dominà Alemanya del 1933 al 1945”. Supòs que trobam una definició semblant en tots els diccionaris de qualsevol llengua. Tot el que no sigui això, doncs, no és nazisme. ETA i el seu entorn no es poden qualificar de nazis, com hem llegit dotzenes de vegades. De terroristes, posem per cas, sí. Però no són mots sinònims, i cal un mínim de rigor. És que si no, altrament, alguns acaben qualificant Artur Mas de nazi (Rodríguez Ibarra) i el comparen amb Goebbels (Toni Cantó). Tot per promoure que el poble pugui dir-hi la seva, tot al contrari que el nazisme”.

Don la meva paraula d’honor que, quan vaig escriure això, ignorava (o ja no recordava) la demanda d’Air Berlín contra el Sr. Puig, que havia tengut lloc uns quants anys enrere. En canvi, si em referia a Cospedal, Ibarra o Cantó era perquè, quan vaig redactar aquelles línies, feia poc temps (dies, segurament) que havien dit el que digueren. I ho record perfectament, ara mateix: la Sra. Cospedal titllant de nazis els ciutadans que, fa menys d’un any, protestaven davant les cases de determinats polítics (no tots, per cert, del PP; la protesta també n’afectà alguns del PSOE, si la memòria no em falla). Ibarra, per la seva part, sempre ha dit coses altament insultants en relació a
Catalunya i els catalans. I les paraules de Cantó resulta que són gairebé clòniques de les que han suposat la condemna a l’exparlamentari, el qual, llegesc, “qualificà l’aerolínia [Air Berlín] com a “Air Goebbels””, cosa que, afirma la sentència, va suposar “una intromissió il·legítima en la reputació corporativa de la companyia aèria”, tot remarcant que això es va fer en relació amb un país [Alemanya] en el qual existeix una especial sensibilització envers aquesta qüestió”.

Fins ací l’article pot semblar que dóna suport a la sentència judicial. Però no, ni pretén estar-ne a favor ni en contra. L’objectiu no és opinar sobre la sentència (segur que altres persones més qualificades ho faran), sinó sobre el que se’n pot derivar si aquesta resolució serveix per crear jurisprudència. Perquè les paraules nazi, nazisme i altres derivats (o els seus capitosts, com l’abans esmentat Goebbels) deuen ser les que més utilitza l’extrema dreta, els Ibarra i Cantó de torn i els mitjans cavernaris en relació amb tot el que envolta la reivindicació nacional dels pobles no castellans de l’Estat. A Artur Mas, especialment, aquests últims mesos, quantes vegades no hem sentit com des de la Brunete mediàtica el qualificaven de nazi?

Per això, què passarà si a partir d’ara, amb la sentència en la mà, hom qualifica de nazi qualsevol dirigent democràtic simplement perquè escolta la veu del seu poble que li demana una consulta popular plebiscitària? O si qualsevol persona ideològicament “nacionalista” presenta una denúncia quan algú identifica malèvolament i perversa la seva ideologia democràtica amb el nazisme? D’entrada, el col·lapse actual dels jutjats farà riure perquè cada dia hom podrà presentar centenars de denúncies. D’altra banda, si la justícia és coherent amb ella mateixa, l’extrema dreta i els Ibarra i Cantó de rigor, si no volen patir una condemna judicial, hauran de desterrar la paraula que més fan servir en el seu discurs demagògic. Tant, que els qui patim l’insult continuat, de tan avesats (per força) com n’estam, ja només en fem un comentari d’aparença circumstancial. Com el de fa un parell de dies d’un amic (del qual puc dir el nom, que si no sembla que un s’ho inventa: el meu col·lega Antoni Ignasi Alomar), el qual, després de posar-me al corrent que al País Valencià el govern espanyol acabava de fer tancar, sota l’amenaça de multes descomunals, la recepció de les cadenes públiques de Catalunya, afegí textualment: “I després ens diuen nazis...”. I és així: els mateixos que prohibeixen i amenacen (dues formes verbals molt lligades al nazisme), o ho encoratgen i justifiquen, després anomenen nazis als altres.

Aquí, si els il·lustres magistrats del Suprem em permeten una discrepància (l’única que expressaré en tot l’article, i no és de caràcter jurídic), consider una mica desafortunat –com es pot veure en la forma, discrep molt suaument- que hom argumenti, a l’hora de raonar la condemna, que les afirmacions del Sr. Puig tocaven “un país donde existe una especial sensibilización hacia esta cuestión [el nazisme]”. Si això, com sembla, és esgrimit com un motiu agreujant en la sentència, és evident que mai la ideologia política dels senyors magistrats no ha estat titllada ara si ara també de nazi. Servidor afortunadament no va patir els horrors del nazisme, perquè ni era nat aleshores ni és alemany, però cada dia ha d’aguantar estoicament com determinats polítics i tots els mitjans de la caverna espanyola (que són molts!) el bombardegen –ens bombardegen amb l’acusació de nazi perquè, simplement, defensa –defensam‒ el dret a decidir dels pobles. I, això, creguin-me senyors magistrats, també sensibilitza molt: que tothora t’acusin d’ésser tot el contrari del que ets. “I llavors ens diuen nazis...”, com digué l’amic. Consider que titllar algú de nazi hauria d’ésser un agreujant quan l’ofensa es dirigeix contra una persona de conviccions profundament democràtiques, amb independència de la seva nacionalitat, alemanya, espanyola o catalana, posem per cas.

I ara, la conclusió. Si insultar amb el mot pejoratiu de nazi a qui no ho és (i, a més, està radicalment en contra del nazisme) és causa de sancions penals, l’extrema dreta i els Ibarra i Cantó de cada dia no guanyaran per condemnes. Però, ai-las! em tem que en aquest cas tot seran atenuants, edulcorants i additius... Llibertat d’expressió i tot això, ja se sap.