A vegades la vida és això: una successió de contrastos. O una de freda i una altra de calenta, que dirien els nostres ancestres. I com va dir el poeta, senyor de Beniarjó, “tots jorns ne prens enseny”. Ahir llegint un diari de Mallorca ho vaig poder tocar amb les mans. Un àgil i sabut gasetiller em va pispar – i ho va fer brodat- el tema que rumiava per escriure aquesta columna. Dia de perdre no és dia de guanyar, deia mon pare. Com que tenc el costum de fullejar el diari de darrere cap a davant em vaig trobar amb un titular que deia: “Una aplicació per a mòbils per saber què fer en les festes”. Vaig veure el cel obert a través d'aquest titular. Primer vaig pensar que seria una aplicació molt útil per a mi perquè som una mica travat i amb unes habilitats socials no gaire homologables, cosa que fa que em costi de trobar el meu lloc i el meu paper en una festa. Per altra banda, també – per associació d'idees- vaig pensar que, si la tècnica avança tant que ja hi ha aplicacions per saber què fer a les festes, no seria gaire estrany – i accessible per a Sa Altesa- que Cristina de Borbó pogués disposar d'una aplicació semblant que li indicàs allò que pot signar o no pot signar. Tanmateix, la meva havia estat com l'alegria del conill. No me n'havia adonat que esterrossava les planes dedicades a les festes de Sant Sebastià i l'aplicació només era útil per saber en cada instant què es farà en les festes palmesanes. Però la idea ja havia pres el llis.

I em varen venir al cap els famosos “coach personal”, mot que podríem traduir com entrenador personal. És un mot i un ofici molt de moda, el coach. Fins i tot, la Viquipèdia – ja sé que no és un cànon del tot fiable- li dedica un espai considerable. Si és cert que encara no hi ha cap aplicació que ens digui què ens convé fer en cada moment i que els sabers i les forces de l'Àngel del Bé semblen que han caducat, no deixa de ser cert que tota una infanta d'Espanya es podria permetre el luxe de tenir un entrenador personal. Un consultor. A més, si tenim en compte de quines egos ve. És ficció i real que els reis i els infants disposaven de tastadors de menjars per evitar que les viandes contenguessin algun element tòxic. I els tenien encara que fossin nodrits pels mateixos pares o germans. La casualitat ha fet que tocàs explicar a classe Don Carlos, muntatge de Calixto Bieito, de l'obra de Schiller que tracta precisament d'aquest infant dissortat, fill de Felip II, que no se sap si va ser enverinat pel seu propi pare. I encara podem afegir que l'educació principesca comporta l'ús de preceptors.

Però ni aplicacions, ni àngels del bé, ni coach, només hi va haver amor, molt d'amor. Es veu que l'amor reial, l'amor de sang blava provoca unes reaccions incontenibles per part de qui el pateix – o el gaudeix-. Joana, la filla dels Reis Catòlics, va embogir per amor. O era d'amor? Ara bé, si aquest atenuant que ha fet públic la defensa de la infanta arriba a port, quina jurisprudència no assentarà? Afectarà tots els mortals o només aquells que puguin demostrar que per les venes els corr un regueró de sang blava? Com es podrà mesurar aquest amor? Quin índex d'amor s'haurà de professar al cònjuge perquè servesqui d'atenuant? I si en comptes de ser amor de cònjuge és amor d'amants clandestins, serà vàlid el mateix índex? Afectarà també l'amor filial o maternal? Les parelles homosexuals podran acollir-s'hi?

I per què no han adduït un altre atenuant? Potser podrien haver dit que la infanta socràticament no pecava. Ha estat educada en un ambient on la immunitat total és el nostre pa de cada dia. Ha estat educada en una casa on ningú no els fa ni els pot fer els comptes. En una casa on tot es feia bé, encara que fos anar a caçar elefants – que ha estat una cosa ben sabuda- o altres coses no tan sabudes però comencen a aflorar a la xarxa, vegeu si voleu un article que signa Jesús Cacho a vozpopuli.com. Sí, segurament també aquest atenuant, el no pecat socràtic, s'ajustaria tant a la realitat com el de l'amor. Per si de cas, mortals de sang vermella si us enamorau anau en compte amb les coses que signeu. No fos cosa...

Rafel Crespí i Ramis