Lliçons de seducció

Ja hi ha data i preguntes per al referèndum que s’ha de celebrar a Catalunya, i en què es demanarà a la gent sobre el futur estatus de la nació. La data serà el 9 de novembre, vint-i-cinquè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín, i la pregunta serà doble: es demanarà als ciutadans si volen que Catalunya sigui un estat i, en cas afirmatiu, si volen que sigui independent o no.

Certament, podem tenir l’opinió que més ens roti sobre si les preguntes són o no millorables, però, com va dir el cap de setmana passat n’Oriol Junqueras, són millors que les que pugui formular qualsevol partit concret, perquè uneixen més gent al seu voltant. Per tant, s’ha fixat una data immillorable (amb un elevadíssim contingut simbòlic, per a qui sàpiga llegir una mica la Història), i s’han establert dues preguntes de fàcil resposta.

Ara, en un context democràtic normal, tocaria que tothom es posàs a seduir l’electorat. Des del meu punt de vista, el catalanisme ja ho està fent. O, potser més exactament, ha estat la societat catalana la que ha seduït les forces polítiques que ho tenien menys clar perquè se sumassin a aquest procés en marxa. Ha estat el milió i mig de persones que es manifestaren a Barcelona l’11 de setembre de 2012 o els més de quatre-cents quilòmetres de Via Catalana de la mateixa data de 2013 el que ha obert els ulls a una immensa majoria de la representació política de Catalunya. La gent vol votar, i, posats a votar, sembla que una clara majoria troba el Sí prou més seductor que no pas el No.

Al cantó del No, emperò, si volen guanyar el referèndum, també s’haurien de treballar la voluntat de la gent, també haurien de treballar per seduir els catalans i les catalanes. Què està fent, de moment, l’unionisme espanyol, per seduir la societat catalana? Què fan els que volen mantenir l’actual marc geogràfic de l’Estat espanyol per convèncer els catalans que això és el millor per a ells? Sia’m permès de comentar-ne uns quants exemples.

Apel·lació a l’Ulster.-El diputat Jordi Cañas va demostrar el seu poder seductor, les seues dots a l’hora de presentar la seua proposta política en un envoltori ben atractiu, quan va manifestar que “os vamos a montar un Ulster que os vais a cagar!”. En Cañas, directament, amenaçava amb el trencament social, amb la divisió, amb l’enfrontament civil. Quan es pren qualsevol decisió política, certament, això és el que fa més por. I no preveia que el trencament civil es produiria perquè existissin reaccions més o manco irracionals o incontrolades: especificava clarament qui l’organitzaria, aquest enfrontament civil, en cas d’independència. Ningú, ni tan sols Alejandro Lerroux, havia formulat els objectius post-independència del lerrouxisme d’una manera tan clara. Potser perquè, en temps de la República, la independència de Catalunya es veia com una cosa més llunyana i més difícil d’assolir que no ara (certament, objectivament, perquè ho era).

Més trencament civil.-Que un pelacanyes de poca escata amenaci amb l’Ulster pot ser agafat com un acudit (ja se sap que els exaltats se’n van de la llengua amb molta facilitat), però que un expresident del govern de l’Estat surti amb el mateix tipus d’argument ja fa més por. José María Aznar va dir, textualment, davant la hipòtesi del referèndum (quan aquest encara no estava convocat): “antes de romperse España se va a romper Catalunya”. Es tracta, claríssimament, d’una amenaça de trencament civil. Observi’s que es tracta d’una amenaça no formulada des de l’interior, com la del diputat de Ciutadans, sinó des de l’exterior, des del nucli dur de l’Estat. I, per tant, s’hi intueix la intenció d’una part del que tenen més poder a Madrid de treballar per aconseguir la divisió en el si de la societat catalana. Poques vegades havíem pogut observar algú tan clarament disposat a generar discòrdia i a promoure l’enfrontament civil.

I raigs de Constitució interpretada segons els que no la votaren perquè la trobaven massa liberal.-A banda dels sectors més destralers, el discurs majoritari del “constitucionalisme” sobrevingut passa per dir que el referèndum és il·legal, que va contra la Constitució (quan un dels cappares conservadors, el senyor Herrero de Miñón, ha dit que hi cap perfectament, el referèndum, dins la Constitució, igual que ho diu Roca i Junyent), que es pot suspendre l’autonomia de Catalunya i que, en últim extrem, s’hi poden enviar els tancs.

En fi, tota la seducció que l’unionisme ha estat capaç de desplegar, fins ara, han estat amenaces, amenaces i més amenaces. Amenaces amb trencament civil, a suprimir l’autonomia, a tancar els líders catalanistes, a utilitzar la força…. De moment, no he sentit arguments sobre per quines raons positives, els catalans haurien de voler continuar fent part de l’Estat espanyol. O, encara més, m’agradaria veure com es raona a favor del doble vot negatiu en el referèndum quan no arriba al vint per cent de ciutadans del Principat que volen que Catalunya continuï sent una comunitat autònoma dins l’”Estat de les autonomies”.

BERNAT JOAN I MARÍ