A la novel·la “Els mohicans de París”, Alexandre Dumas fa exclamar a un dels personatges la frase: “Cherchez la femme, pardieu!“. Ho repeteix a diverses parts del llibre amb la intenció de fer veure que, al darrera de qualsevol conflicte, sempre hi ha una dona. No obstant tan perversa, masclista i misògina expressió, el temps ha capgirat el sentit de la dita. Ho vaig tocar amb les mans, ja fa més de trenta anys, a un sopar d’homenatge que es va retre a Francesc de B. Moll (a Santa Magdalena d’Inca?). El lingüista i filòleg va sorprendre tothom en iniciar el parlament en llengua estranya: “Cherchez la femme!” – va exclamar. Tothom s’aixecà de la cadira i l’aplaudiment va ser intens, perquè rebotava l’homenatge i el transferia a qui li havia brindat suport i estímul al llarg de la vida.
Aquest “cherchez la femme!”, a l’hora de ponderar i compartir els mèrits, no és un fet excepcional, però sempre mereix una proclama d’agraïment. Annalisa és la persona que, atenta i amatent, ha acompanyat i acompanya Raimon. És una dona discreta, gairebé invisible entre les bambolines dels escenaris, que ha fet de far per a il·luminar, al vent del món, un camí antic i molt llarg; ha fet de font per a abeurar la set del caminant; ha fet de veu per a esbaldregar llargues nits i rompre silencis. Fidel al servei d’aquest poble, el seu ofici ha estat estalonar un altre ofici: el de cantant del seu company de ruta. Des del seu país d’Itàlia, passant pel País Basc, per “la Villa” o pels carrers de Xàtiva, ara, dia 21 de desembre, a l’Auditòrium, vindrà a aguaitar per la finestra a la badia de Palma. Indesinenter, transportarà a la maleta particel·les amb poemes i músiques d’Espriu, amb la mare de Rosselló-Pòrcel a la memòria, o d’Ausiàs March per convidar-nos encara, més de mig mil·leni després de mort, a parar les veles al vent per tal de recobrar la força si volem destruir aquell qui ens ha desert; tot un cant a la revolta i a la resistència. Annalisa ho fa. Hi és.
Pau Valls, responsable de les Joventut Musicals, promotor eficaç de la represa de la Cançó Catalana i organitzador, al costat de Nicolau Pizà (el pare de Queta i Teo), dels enyorats Festivals de Bellver, va ser qui gestionà les primeres vingudes de Raimon a Mallorca (al Lul·lià, al Born...). En una entrevista de 1986, ja va destacar l’important paper d’Annalisa, com a protagonista i inspiradora de les més belles cançons d’amor: “Va compondre a ca meva un poema d’amor a Annalisa. Me’l cantà a Sant Agustí. Va tornar amb ella de viatge de noces. Pepín Tous oferí seixanta mil pessetes, tot un capital, per actuar a Tagomago i ell s’hi negà. Estava mancat de doblers, però no volia cantar a una Sala de Festes.” La cançó esmentada, amb “Treballaré el teu cos”, “En tu estime el món” i “No sé com”, conformaria el disc “Cançons d’amor”. Escoltaríem més composicions dedicades a Annalisa, però també la sentiríem present i refulgent en les set notes i en els set colors de l’arc de Sant Martí. Si miraves l’aigua: al blanc, al malva, al verd, al blau, al rosa i al fosc, o al costat del roig encès de Joan Miró, o de tots els colors del verd que, com ara i aquí, han agafat volada com a referent defensiu de la llengua, l’educació i la cultura. Per això, Annalisa no ha defugit mostrar cara i, al costat de Raimon, brindar suport i acollida al símbol de solidaritat i de lluita dels mestres i dels pares.
En un dels darrers discs, “Rellotge d’emocions”, Raimon dedica a Annalisa “A l’estiu quan són les nou”:
(...) A voltes pense que sense tu
no hagués fet res, mai de la vida.
A voltes pense que amb tu
no faré res mai de la vida.
Quan pense que pense aquestes coses
pense que sóc un desfici enamorat.
Per a que tu pugues ser tu
jo no he deixat de ser jo,
per a que jo puga ser jo
tu no has deixat de ser tu:
Tu i jo hem volgut
sempre ser-ne dos.
El temps cantat, el temps contat,
el temps comptat, que ara em queda
I que no sé si el cantaré, si el contaré,
si el comptaré, ni si me'n queda.
Aquest compromís de present i de futur (Raimon sempre ha defugit de la solemnitat de les frases per abocar senzillesa) deu ser també, més o menys, un crit poètic de “cherchez la femme!”, un renovat poema per a revalidar la passejada vital amb Annalisa, protagonista eterna d’una de les més celebrades composicions del cantautor valencià. Per a molta de gent, la més bella, dolça, tendra i amorosida cançó d’amor: “Com un puny”.
Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo
-1289: A la dedicatòria que fa Ramon Llull en un manuscrit seu que va lliurar al Dux de Venècia, Pietro Gradenigo, es pot llegir:
"Ego, magister Raymundus Lul, cathalanus"
("La Festa de l'Estendard y los orígenes de los mallorquines", Bartomeu Bestard, cronista oficial de Palma. Diario de Mallorca, 30-12-2012)
-1309: Fragment de l'aprovació de la Doctrina lul·liana
"ad requisitionem Magistri Raymundo Lull Chatalani de Majoricis"
("Nueva Historia de la Isla de Mallorca y de otras Islas a ella adyacentes" de Joan Binimelis, Mallorca 1593. Traduïda de l'original català al castellà per Guillem Terrassa i impresa a la impremta Tous de Palma l'any 1927 per al diari "La Última Hora". Tom V, capítol I, pàg. 10)
-1365: Els diputats mallorquins escriuen al Cerimoniós: "Com los mallorquins e poblars en aquella illa sien catalans naturals, e aquell regne sia part de Catalunya...",
http://argumentari.blogspot.com.es/2009/02/referencies-sobre-la-llengua.html
-1390: Els jurats del regne de Mallorca ordenaven que "si alcun català robava gra de dia, lo fossen tallades les orelles; si el lladre era un catiu o cativa" se li augmentava el càstig. Si el robatori era durant la nit se'l condemnaria a la forca, "per qualsevol persona axí catalana, com catiu o cativa". Això demostra que el gentilici "català" es feia servir per a referir-se als repobladors cristians lliures, o als seus descendents, i per a diferenciar-los, dins la societat mallorquina, dels esclaus.
("La Festa de l'Estendard y los orígenes de los mallorquines", Bartomeu Bestard, cronista oficial de Palma. Diario de Mallorca, 30-12-2012)
-1418: Anselm Turmeda es presenta ell mateix de la manera següent: "aquell fill d'Adam que està assegut sota aquest arbre és de nació catalana i nat a la ciutat de Mallorques i té per nom Anselm Turmeda".
("La Festa de l'Estendard y los orígenes de los mallorquines", Bartomeu Bestard, cronista oficial de Palma. Diario de Mallorca, 30-12-2012)