L'orgull de ser espanyol

TW
21

Vos puc assegurar que no era en absolut la meva intenció escriure sobre l'espanyolisme anticatalà, una manera de pensar i sentir que tendrà el seu dia de festa major el dissabte vinent dia 12 d'octubre dia de la Pilarica, la “raza”, la Hispanidad i altres hipotètiques entitats per ara no denunciades per la gran especialista en ontologia –la ciència que estudia el que existeix o no– Mabel Cabrer. La decisió d'escriure sobre aquesta festa l'he presa perquè crec que hi ha hagut una notícia refredarà la suposada eufòria amb què aquest grup de patriotes –un grup on tenc, ai1, familiars, amics i coneguts– projectava expressar els esmentats sentiments vers la pàtria que té la seva capital a Madrid. La notícia una abans esmentada i una mica luctuosa no és altra que els resultats de l'estudi que ha fet el grup Pisa sobre la preparació que els adults de diverses nacions tenen en dues activitats com són la comprensió del llenguatge i la lògica matemàtica. Ja sabeu que de les nacions en què Espanya ha quedat en darrer lloc en un d'aquests primers aspectes i antepenúltim en l'altre, de les 23 nacions en què s’ha fet l'estudi. És amb un intent de mitigar el dolor i la contrarietat d'haver de mostrar dissabte la satisfacció també de pertànyer a una nació capdavantera en mala educació i incultura que he intentat preparar alguns arguments com si fossin oli de reblanir. Arguments, en primer lloc, sobre si les enquestes són, o no, fiables, però les meves paraules resultaven poc creïbles, com també ho eren les que venien a dir que hi ha altres coses tant o més importants que la competència en la gramàtica i les matemàtiques. No, la meva reflexió intentarà anar adreçada més bé a mostrar quant perniciós pot resultar aquest sentiment i com de beneficiós seria minorar per a la vida sentimental i intel·lectual aquest absurd envaniment de formar part d’una –de qualsevol – col·lectivitat: l'espanyola, l'argentina, la Hispanitat i també –atenció els que em cercau les puces i contradiccions– els Països Catalans. He d'afegir que si és absurd l'orgull nacional tant o més absurd és l'empegueïment –els dos faran colla a l'esmentada manifestació– d’haver nascut a una comunitat petita i gairebé sempre derrotada militarment com és la nostra. Em sabreu perdonar si he d'acudir a un aspecte que, probablement, correspon a la meva intimitat, però no vull que aquesta circumspecció m'impedesqui dir que cada dia que passa entenc menys aquest sentiment anomenat orgull i, encara menys, el d'orgull patri. Què vol dir realment això de l'orgull? De què –digau-me– se senten orgulloses les persones que se senten orgulloses? Del lloc on, sempre casualment, ha nascut una persona? A mesura que he anat perdent el sentiment d'orgull m'ha anat creixent –seguesc amb les confidències– dins mi un enorme sentiment d’humilitat, d’admiració i de gratitud – per a això sí que em sobren raons–vers tots aquells que han creat una cultura que ens permet fer la vida una mica més alegre i confortable. Entre aquests personatges que tant admir n'hi ha molts que pertanyen –no ho dubteu– a la cultura espanyola: Falla, Albéniz, Goya, Velázquez, Machado, J.R. Giménez, Alexandre, per posar-ne només alguns exemples. Cap d'ells va dedicar ni el seu temps ni els seus esforços a sotmetre a vassallatge la nostra cultura catalana. Això ha estat sempre negoci de generals i dels seus hereus ideològics. Els del dia 12.