Joan Riera: «El procés que va engegar Catalunya no s’ha acabat. La història no s’acaba mai. I la prova és que molts dels fets que varen tenir lloc el 36 i que havíem donat ja per acabats, són ben vius»

A la novel·la El sol sortí pel sud un jove periodista mallorquí ha d’anar a cobrir la crònica dels fets ocorreguts a Barcelona l’ 1 d’ octubre de 2017. Però l’acció pren volada i transporta el relat al record d’una batalla que va tenir lloc també a Barcelona el 1936 quan els republicans varen fer front amb les armes als escamots feixistes que s’havien sublevat.

• Una de les característiques que defineixen l’originalitat de la teva obra és la comparació de la lluita dels catalans contra el feixisme l’any 36 i la lluita pel dret a votar de l’1 d’octubre de 2017. Què et va dur a pensar que aquests dos fets eren comparables?

Són dos episodis històrics en què un poble s’ha alçat contra l’opressió. Són dues revolucions, convertides una en «rebelión» i l’altra en «sedición » i en «golpe de Estado» per part dels repressors.

Vaig tenir la idea perquè els dies anteriors i posteriors a l’1 d’Octubre vaig fer de corresponsal per al diari on feia feina. Mentre de nit llegia ‘La revolta del 1936 a Barcelona» del periodista Manuel Cruells, durant el dia vivia ben d’a prop la passió de la població catalana per voler votar la seva autodeterminació. Vaig viure dues revolucions a la vegada i al mateix lloc amb l’única diferència que la del 36 va ser amb armes i la segona de manera pacífica. La batalla del Paral·lel l’any 36 evità la victòria feixista i la revolta de l’1 d’octubre va posar en evidència el tarannà feixista del govern espanyol d’aquell moment.

• D’aquesta comparació, el narrador n’extreu moltes conclusions. Quina és a parer teu la més important?

Que els processos històrics no s’acaben de tancar mai. Poden canviar -i molt- els contexts, poden canviar les maneres d’actuar -les armes del 1936 i el pacifisme del 2017– però l’anhel de llibertat i de conquerir el futur roman viu al llarg de les generacions. El procés que va engegar Catalunya no s’ha acabat. La història no s’acaba mai. I la prova és que molts dels fets que varen tenir lloc el 36 i que havíem donat ja per acabats, són ben vius . L’important és la creació del mite, de la llegenda. Vaig voler sublimar les dues realitats amb l’objectiu de fer-ne una llegenda.

• Per què aquesta voluntat de construir una llegenda?

Per a mi l’1 d’octubre és un fet històric perquè és la voluntat d’un poble que s’aixeca i que lluita per la seva reafirmació, més enllà dels seus interessos. Si passes a ser llegenda, et converteixes en immortal i això fa que contínuament retorni l’esperit que un dia et va fer moure. La història és cíclica.

• El sol sortí pel sud és el títol del llibre però també una frase de la novel·la que fa referència a l’assaig d’explosió de la bomba atòmica a Los Àlamos, Nou Mèxic .

‘El sol sortí pel sud’ significa que quan va explotar la bomba atòmica el 1945 entrà en una nova era i això mateix passà a Barcelona dia 1 d’octubre. Diuen que l’1 d’Octubre fou un fracàs però jo no hi estic d’acord perquè ara mateix a Madrid ja no governa qui era al poder en aquells moments, s’ha impulsat una amnistia i el PP ha perdut el poder. Veig molts de canvis importants entre els quals el fet que Catalunya ha aconseguit enfrontar l’esquerra espanyola contra l’aparell judicial fruit del franquisme. Ha estat un guany molt important.

• El personatge de Clara agafa embranzida a mesura que transcorre el relat, t’inspirares en alguna dona real de la qual tenies informació o bé és fruit exclusiu de la teva imaginació?

Clara és un personatge inventat però alhora inspirat en moltes dones que en realitat degueren existir perquè llegint la biografia de Ramon Mercader, l’autor Eduard Puigventós parla «d’una mallorquina disposada a tot».

Per construir el personatge de Clara he pensat en Llibertat Picornell, que arribà a Barcelona aquell mateix juliol del 1936 en el vaixell de l’Olimpíada Popular; però també en Marina Ginestà, que segons alguns indicis va ser al·lota de Ramon Mercader.

Molts dels personatges reals de la novel·la estan extrets de les memòries de Pavel Sudóplatov, cap dels serveis especials soviètics que dirigí des de Moscou l’operació de la revelació del secret de la bomba atòmica. Sudóplatov ho diu ben clar: «La xarxa que matà a Trotsky no es va dissoldre després de l’atemptat sinó que seguí endavant cap a la frontera del nord, cap a Nou Mèxic» . Part de la novel·la és ficció però hi ha fets com el de la revelació del secret de la bomba atòmica, que són veritat.

• La generació de Clara està molt marcada per una frase que ella mateixa pronuncia «Viure és treballar per al món» . Què en queda d’aquest esperit de servei, en la societat actual.

Aquesta frase és d’una obra teatral ‘Nuestra Natacha’, d’Alejandro Casona, que precisament s’interpretava a Barcelona aquell juliol del 1936. Jo no crec que s’hagi perdut esperit de servei i la prova és l’1 d’octubre a Barcelona.

• Sí però a Mallorca, on és aquesta voluntat de servei?

Mallorca és una altra realitat. La corrupció, l’egoisme són els protagonistes de la nostra història actual. A l’esquerra mallorquina la pelaren el 36, és a les cunetes. I això és el que marca les diferències entre Mallorca i Catalunya.

• Sobre la corrupció i Mallorca en Guillem Frontera ha escrit precisament Sicília sense morts en referència que Mallorca era una Sicília sense morts però sempre has dit que no hi esteu d’acord.

Jo estimava molt en Guillem Frontera però pens que era excessivament optimista. Vaig investigar molts dels escàndols de corrupció de la Mallorca dels anys 90 i la primera dècada de l’actual segle i he de dir que amb alguns dels imputats he viscut autèntics drames shakespearians dignes de Ricard III o Macbeth. No estic d’acord que Mallorca sigui una Sicília sense morts perquè si repassam la llista inacabable d’imputats d’aquelles dues dècades, veurem que s’han produït moltíssimes morts sobtades i en estranyes circumstàncies, malalties, depressions, avortaments involuntaris.. A Mallorca hi ha hagut un patiment tan sord i terrible com el de la població siciliana amb la màfia. L’ambició i la traïció sempre han estat per darrera...caïnisme propi de pobles orfes d’un Estat propi.

• A la novel·la, el servei d’espionatge soviètic considera que David Greenberg és un blanc fàcil d’enganar perquè és jueu i com a tal, «té el cor de vidre». En aquest sentit els catalans també li tenen, de vidre, el cor?

Efectivament a la novel·la necessitava un personatge dèbil i intel·ligent, com David Greenberg que per amor fos capaç de confessar la fórmula secreta de la bomba atòmica. Els catalans no tenen el cor de vidre però sí molt de sentiment d’estima cap al seu país, més que molts d’altres. I precisament això és el que els fa dèbils i a la vegada, grans. Un dels missatges de la novel·la és que per entrar dins la Història se necessita una avantguarda amb el cor d’acer. És dur, però és així.

• En la teva novel·la anterior també apareixen espies. Quin interès tenen per a tu, aquests personatges?

L’espia és una persona que maneja informació. Si contrastes indicis, tens informació. Si contrastes diverses informacions, tens intel·ligència; i si tens intel·ligència, tens el poder. La història del món és la història del control i manipulació de la informació. L’espionatge és la manera d’aconseguir aquest control. El gran referent d’això que dic és la Il·líada, la primera gran lluita poetitzada per l’assoliment de l’hegemonia política i militar. Tot en el fons és la voluntat d’un poble per anar endavant.

• La crònica dels dies anteriors a l’1 d’octubre capta l’entusiasme contagiós dels participants. Per aquest motiu molts estaven convençuts que Europa no consentiria que el govern espanyol fes ús de la violència. La independència va fracassar per un excés d’ingenuïtat?

La independència no fou possible aquell octubre perquè Europa no li donà suport. Tingueren por. El crit de llibertat sovint espanta els benestants. Pacíficament i amb les mans obertes hi havia molta més gent a Catalunya el 2017 que el 1936. Ara bé, una part d’ingenuïtat sí que hi havia. En la vida tots tenim una part d’ingenuïtat perquè és molt trist caminar per la vida sense un poc d’ingenuïtat. La utopia és l’energia que t’ajuda a seguir endavant. Per a mi el més important de l’1 d’octubre és que es van aconseguir elevar els fets a la categoria de mite i llegenda. I per aquest mateix motiu, tornarà a produir-se l’esperit de revolta i s’haurà d’organitzar un referèndum més tard o d’hora.

• Com expliques que l’1 d’octubre la societat catalana fos capaç de burlar el CNI?

Davant un poble organitzat i fort no hi ha CNI que valgui. A Catalunya hi participava tothom. I a la novel·la, ho vaig voler deixar ben clar. Tothom va col·laborar transportant urnes, enviant informació .... Com que el CNI fracassà estrepitosament el 2018 començaren a enviar policies infiltrats, és a dir, espies; i així i tot els hem anat enxampant un rere l’altre.

Una altra explicació d’aquest èxit s’explica pel paper que jugaren les xarxes socials. L’important és saber transmetre les consignes tàctiques. Les xarxes en aquest sentit són una eina ràpida i eficient de transmissió de consignes: què fer ara, on i com. I què és twiter, més que una eina de difusió de consignes tàctiques? Les dues grans revolucions anteriors, la francesa i la soviètica es varen fer amb armes i la difusió de diaris o fulletons. Les xarxes, tard o d’hora, tal i com passà amb els diaris i els fusells, deixaran de ser patrimoni dels poderosos. La tercera revolució que veurem aviat es farà amb ordinadors. Els fets d’octubre de Catalunya només van ser l’epíleg.

• La reflexió cívica expressada amb un llenguatge poètic és una de les línies que defineixen el teu estil. La torre Agbar és un míssil a punt d’entrar en batalla, i les torres de la Sagrada família dues fletxes que havien perdut la por al cel. Com et trobes més còmode, aportant dades o creant imatges poètiques?

I quina diferència hi ha? La poesia és la música de les dades. Fets rígids i contrastables que es diuen cantant. Quan em sent periodista, faig servir un estil directe, vaig a destralades. Quan faig d’escriptor, em permet el plaer de poetitzar. A mi m’agraden especialment Faulkner i John Le Carré, el gran poeta de la guerra freda. Per a mi, és un repte poetitzar sobre fets històrics; i no tant, sobre un rostre, un paisatge bell o l’amor.

• L’epíleg de la novel·la és una reflexió sobre el procés construït a partir de l’afirmació «Sí» en una voluntat de fer veure al lector que la revolta de l’1 d’octubre va ser un èxit.

El ‘Sí’ sostingut i incrustat a cada frase de l’epíleg és un homenatge al darrer capítol del ‘Ulises’ de James Joyce (sempre Homer en el fons de tot!). Però també l’expressió d’un convenciment : quan un poble està segur de guanyar, el seu destí col·lectiu és imparable.