Dietari d'un viatge

TW
0

Viatjar s'ha convertit en una mena de necessitat social. Si arribes a les postvacacions estiuenques i no t'has mogut del redol la gent et mira amb un gest de displicència accentuada. De la mateixa manera ocorre si no has aprofitat un pont per anar a rebentar-te al recòndit indret on el dimoni va perdre les cabeçades. No sé si amb aquest propòsit o amb un altre idènticament fictici ens disposam a travessar la península Ibèrica d'est a oest. El barat no és tan dur com ens ho havíem vaticinat. Evitam una onada de calor humit, de basca i xafogor i passam a una calor plomada, - de plom, no de ploma, que l'idioma té aquestes turbulències, a vegades-. Tanmateix no m'he fet el propòsit de contar-vos, fil per randa, el viatget. Seria avorrit! Com aquelles sessions de fotos i rialles amb què ens obsequien els amics - que han viatjat lluny, on sols no ens hi arriba el pensament- aprofitant que ens han convidat a sopar -imitació nostrada de la cuina exòtica d'on, oh penyores santes!, n'han importat dues embostes d'espècies de souvenir-.

Ens sorprèn que tot el viatge els cartells lluminosos de l'autopista anunciïn la possible sanció de punts a què estàs sotmès si tires llosques de cigarreta per la finestra. Ho fa en bilingüe: ara en castellà, suara en anglès. No puc deixar de pensar en el decret de trilingüisme i la llei Wert. Sembla que ara se n'han adonat de la importància de saber llengües, més enllà de la seva, encara que aquesta sigui imperial. Ja està bé! Potser no es repetirà una anècdota que vaig viure, deu fer una vintena d'anys a l'aeroport d'Amsterdam. Jo facturava els billets del grup d'alumnes al mostrador d'Iberia i, de sobte, varen arribar dues parelles espanyoles amb cara de perduda desesperació. Aquests nàufrags idiomàtics s'aferraren metàforicament al color roig i groc de l'estatal companyia aèria i literalment al braç de l'hostessa que em facturava i, sense mirar si hi havia coa o no, i digueren: "Senyoreta, expliqui vostè alguna cosa, que aquí no ens entenen". La traducció és literal.

De totes maneres, potser aprovin aquesta assignatura, que hi ha llengües al món més enllà de la seva, però ja que hi són podrien ensenyar als espanyols, ni que sigui amb aquests cartellets lluminosos, la riquesa de les llengües, segons resa la constitució. De totes maneres, en una hora canicular a l'Emèrita Augusta, un vianant ens interpel·la i ens demana d'on som. No se n'estranya gaire i ens saluda en la nostra llengua i de passada, ell que era nadiu d'allà, fa un al·legat improvisat sobre la riquesa idiomàtica de la seva pàtria. (Havia corregut un poc de món, que ensenya tant o més com els cartells lumínics de les autopistes). I és que viatjant, a més de complir amb el ritus social indefugible, es desferren alguns tòpics. Passejant per la mateixa ciutat, en una carta de restaurant polilingüe puc llegir a l'apartat anglès una cita de Josep Pla en aquesta llengua. El nom en català. La cita era adient, ja que parlava dels valors de la cuina tradicional. Pens, que potser l'anticatalanisme espanyol ho és més en les altes esferes - vull dir consignes de govern, etc.- que no en la plebs. Una altra curiositat lingüística: a Càceres, al centre de la ciutat, un cartell fet a retolador a una botiga m'informa que tenen rebaixes en "zapatia". La botiga és de sabates, evidentment. Entenc quin és el producte anunciat i faig una regla de tres mental a) no han patit l'assot de la immersió lingüística; b) També tenen modalidades. c) l'ortografia potser sigui un anacronisme del passat. I alguna estupidesa toponímica. Així el nom d'un bar es diu "El montaíto".

Per arribar fins aquí però he navegat per grans autopistes. He fet més de 30 km per una on en el sentit que duia no m'he trobat cap cotxe i en sentit contrari n'hem topat tan pocs que tenc suficients dits per comptar-los. I pensar que aquí, vull dir a Mallorca, la baixa ocupació és l'excusa perfecta per acurtar freqüències, tancar línies o no obrir-les! Ja els ho he dit: viatjar, encara que sigui una obligació social, desfà tòpics, però també et fa tocar certes certeses amb les mans.