Sotracs federalistes

Federalisme i independentisme, en principi, no es contraposen. En la primera fase d'ambdós, van completament junts. És en un estadi posterior, quan pot existir una disfunció entre una i altra opció política.

El primer pas per al federalisme és la independència. Per federar-se, abans s'ha de constituir un estat propi. Entenem que una Espanya federal seria una unió voluntària de nacionalitats que decideixen formar un estat federal. Perquè això fos possible, Espanya -com a concepte generat per elits i forces polítiques- hauria de fer un reset complet. Per començar, s'hauria d'eliminar la teoria segons la qual la sobirania resideix en el "poble espanyol" i s'hauria de partir del principi que el futur estat federal estaria format per diferents pobles. Hi hauria d'haver, així mateix, un mínim acord sobre quins són aquests pobles. I s'hauria d'acceptar que és en cadascun d'aquests pobles on resideix la sobirania.

A partir d'aquí, aquests pobles podrien decidir federar-se entre ells, tots plegats, o en podria quedar algun fora, si així ho mostrava la voluntat majoritària de la seua gent.

Per al federalisme, per tant, fa falta un pas previ, que és la independència de les diferents nacions que integren l'actual Regne d'Espanya. Una vegada independitzades, s'hauria de demanar si volen federar-se. I, com acostuma a dir en Josep-Lluís Carod-Rovira, s'hauria de veure si hi havia algú que volgués federar-se amb nosaltres.

Suposar que l'actual Regne d'Espanya, també anomenat Estat de les autonomies, pot arribar a constituir un estat federal sense passar per la passa prèvia de la independència de les diferents nacions, suposa, des del meu punt de vista, una quimera. I no per res, sinó perquè aquest estat porta tres-cents anys de vici centralista pur i dur. I d'entendre malament la seua pròpia pluralitat nacional. I d'intentar carregar-se totes les identitats diferents de la castellana. I d'intentar eliminar totes les llengües que no siguin el castellà. I tot això, evidentment, genera una determinada cultura política que resulta molt difícil de modificar.

Estic convençut, i ho he escrit altres vegades, que el federalisme, entre nosaltres, és molt més quimèric que no l'independentisme pur i dur. En primer lloc, perquè Espanya difícilment es pot pensar des de la pluralitat si ha bastit la seua identitat sobre la unitat (basant-se exclusivament en la identitat castellana). Però també perquè, en un hipotètic cas de trobada entre representants d'un estat castellà, un estat català, un estat basc, un estat gallec, un estat canari, etc., que s'asseguessin a la vora d'una taula i es plantejassin la federació, no tenc gaire clar quina seria la resposta, no dels catalans, sinó de tota la resta.

Sí que puc veure, en canvi, tant per tradició històrica com per cultura política actual, uns Països Catalans articulats en forma d'estat federal, en el si de la Unió Europea. I els puc veure convivint amb bon veïnatge amb una Espanya ultraunitarista, també membre de la Unió Europea. Perquè la Història forja les societats de determinades maneres i, encara que una certa impregnació de modernitat pugui ser observada, sempre hi ha per sota una cultura ancestral, que opera en una o altra direcció.

No va ser casualitat que, en la Guerra de Successió, on perdérem, per la força de les armes, la nostra sobirania, els catalans, els valencians, els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers fóssim partidaris de Carles d'Àutria (és a dir, estiguéssim per la federació d'estats ibèrics) i, en canvi, tota la resta anassin a favor de Felip d'Anjou, primer Borbó, francès en totes les seues tradicions (i, per tant, unitarista a matar, i absolutament al·lèrgic al federalisme). Ni ho és que ara només hi hagi federalistes a Catalunya i a les Illes Balears (on també hi ha independentistes), mentre que la resta, més aviat, opta per mantenir -com a màxim- l'actual simulacre d'autonomies.