Les cúpules dirigents de Madrid ho passen molt malament. Acostumades a conduïr les destins de l'Estat espanyol des de la prepotència del poder central, veuen ara com la perifèria els mira cada cop més de reüll sino els menysprea des que ha quedat del tot clar que les grans decisions es prenen a Berlín i a Brussel.les. Madrid perd sobirania a marxes forçades. No té ni el control de la moneda, ni de la direcció econòmica, ni de la bancària, ni de la politica impositiva. Li ho marquen des de fora, amb mà de ferro.
Mai des d'abans de Felip II en el segle XVI el poder central espanyol s'havia vist tan fermat de mans i peus. I això es nota. En el PP hi han tambors de rebel.lia a diverses comunitats autònomes, el PSOE també intenta frenar la seva pròpia perifèria, que avança cap el federalisme. I cada cop s'escolten més veus comprensives envers el procés sobiranita català, que lluita, com a punt fonamental, per mantenir i fer créixer les conquestes assolides en les tres darreres dècades. De les moltes crisis que es viuen a l'Espanya actual, la que produiex més tensions polítiques és la que pateix Madrid, que s'enfonsa com a estructura amb capacitat de control de la resta de l'Estat. Fins i tot Andalusia, que tan lleial al Manzanares, en el passat ja ha entès que pot es poc esperar d'un Madrid vinclat a Merkel.
Ni el PP del carrer Génova ni el PSOE del carrer Ferraz tenen resposta per a aquesta evidència. La pèrdua de sobirania ha deixat en evidència, pràcticament en ridícul, a la fins fa pocs anys omnipotent Villa y Corte.